dilluns, 10 de maig del 2010



Km 0 a l'1

El diumenge 17 de març sortirem a les 8.30 del matí d’un lloc magnífic com és l’Avinguda Maria Cristina per fer la marató, una de les coses més transcendents de quantes farem a l’any. (Els que la facin per primera vegada poden canviar “any” per “vida” sense temor a equivocar-se).

Ho farem exultants de content, després de tants i tants dies d’entrenament, de tantes i tantes vegades que em somniat aquest moment, de fins i tot no haver dormit gens la darrera nit...en un espai esplèndid. Al nostre darrere la Font Màgica de Montjuïc, anomenada així per les singulars formes que adopta l’aigua que hi brolla, i el monumental Palau Nacional, actual seu museística de l’art de Catalunya, ambdós icones de la ciutat realitzades amb motiu de l’Exposició Internacional de l’any 1929. Entremig, les Quatre Barres, posades de nou en peu fa poc, desprès que fossin enderrocades per un dictador. Construccions, totes elles, que ens semblarà que les van fer per a que fossin el marc de la nostra sortida.


Tranquils: la Plaça Espanya no ens la trobarem així.
Foto de quan l'urbanitzaben l'any 1908
A poc del tret, desfermada l’emoció del moment, passarem per sota de les Torres Venecianes, que era el pòrtic d'entrada al recinte d’aquella Exposició, i trobarem d’immediat la Plaça Espanya. Vorejarem per l’esquerra la gran font que hi ha al bell mig, amb escultures que representen diferents indrets de l’Estat, i enfilarem el carrer de Creu Coberta.

Per Creu Coberta (el nom del carrer vol recordar la creu de terme que hi havia fa segles al començament, en el que avui és la Plaça Espanya) entrarem al barri d’Hostafrancs. El nom del barri li ve perquè a mitjans del segle XVIII, Joan Corrades, un pagès ric de la comarca de la Segarra, va inaugurar una fonda i li va posar Hostal d’Hostafrancs , el nom del seu poble. Amb el temps, l’establiment es va convertir en punt de referència per als forasters que arribaven a Barcelona per carretera. Els servia per descansar després de canviar les rodes dels carruatges abans d’entrar a la ciutat, o per pernoctar un cop tancada la Porta de Sant Antoni de les muralles. L’hostal estava en el que ara és el nº 26 de Creu Coberta. L’edifici era conegut al barri per Els Pollets perquè hi havia una botiga fa molts anys on en venien, per criar-los a casa per a l’àpat de Nadal No tenia gaire valor segons diuen els entesos, a banda del sentimental, i, en el moment que escric això, l’estan derruint per donar pas al carrer Diputació.

Baixant per Creu Coberta (perquè encara que no ho sembli, el carrer baixa una mica al començament) veurem a la nostra esquerra el Mercat d'Hostafrancs. Sense les pintoresques parades de roba que envolten la construcció perquè avui és diumenge, però, com tots els mercats, agradable de mirar. I gairebé al davant, a la dreta, l’Alcaldia, un edifici imponent que sembla talment que hagi estat extret de la dreta de l’Eixample i posat aquí pedra a pedra. D’estil modernista, se’l considera d’un alt valor arquitectònic. En la meva opinió, però, la seva majestuositat i grandiositat no lliga amb les característiques del conjunt d’habitatges del barri. Però com és bonic de veure, ens anirà bé mirar-lo al passar, encara que sigui de reüll, per a no capficar-nos massa amb si el ritme que portem en aquest moment de la sortida és el millor o no.

Seguirem baixant, i una mica més avall, a l'arribar al carrer Joanot Martorell, que és on s’acaba el carrer de Creu Coberta i comença el de Sants, s’acabarà també la lleugera baixada i començarà una mica de pujada. Tot plegat gens difícil. Si ho comento és per fer esment d’una cosa poc coneguda, crec, pels que no som del barri, i és que en aquest punt de la unió dels dos carrers hi passava la riera Magoria que venia de Collserola -d’aquí els dos desnivells- que separava el nucli d’Hostafrancs i el de Sants. Sí ens hi fixéssim al passar, que no ho farem perquè prou feina tindrem amb allò del ritme, podríem veure la pujada del carrer Joanot Martorell per trobar el carrer Creu Coberta, construïda en el que era un pont per salvar la riera. Que hi havia un pont ho evidencia la botiga de regals del xamfrà, tancada des de fa temps, que duu el nom de El Puente .

Quan s’acabi el carrer de Creu Coberta continuarem amunt, doncs, amb pujada, tot i que molt benigna, pel carrer de Sants, un carrer que era el centre del que va ser un poble fins a les acaballes del segle XlX i avui un dels barris més populars i populosos de Barcelona. Sants té molts anys d’història -vinculada sovint a moviments obrers- amb una intensa vida cultural, esportiva, i econòmica. També, per la mateixa característica del barri, Sants té un reguitzell de llegendes, una de les quals la que es refereix a l’existència de molts curanderos. Ara no se’n sap de cap, però a finals dels segle XIX, quan encara era un poble, va aparèixer en Nicasi Maria Unceti -en aquest cas no és un personatge de llegenda sinó un senyor de carn i ossos- un mestre conegut com “El curandero de Sants”, que es va fer famós i ric en poc temps. En aquella època, en un poble on quasi tothom era analfabet, i on es barrejaven les supersticions amb el fervor religiós, no es d’estranyar que aquest paio, que “curava” a la gent amb curiosos rituals i predicava l’evangeli i l’espiritisme, tingués gran nombre de seguidors.

Cal Nicasi. Finca del "Curandero de Sants". Finals del segle XIX

És va fer famós i milionari: els devots l’omplien de diners; tot a canvi d’ esperpèntics consells, que fins i tot van portar a la ruïna a algunes famílies. Fins i tot, l’any 1870 el van detenir arran d’una convocatòria que va fer. Com si es tractés d’un profeta el tal Nicasi va fer una crida a tots els coixos, cecs i impedits, prometent-los que tots aquells que assistissin a la seva convocatòria serien guarits dels seus mals per sempre més. Tot i ser empresonat, els seus seguidors van arribar a edificar un centre espiritista en una gran finca, amb capella i tot, Cal Nicasi , al carrer de Sant Joan, l’actual carrer de Miquel Àngel de Sants, no gaire lluny d’on estem passant ara en aquest primer quilòmetre. Es diu que la dita popular “Esguerrats cap a Sants” ve d’aquest fet.

Deia que actualment ja no hi ha curanderos a Sants -crec-, però encara que n’hi haguessin tampoc ens farien falta en aquest moment. Tot just acabarem de començar la marató, com ens ho demostrarà l’indicador del Km 1 que trobarem a l’alçada del carrer Gaiarre, i estarem més frescos que una rosa.

Km 1 al 2

Haurem vist el cartell del Km 1 a l'alçada del carrer Gaiarre, un carrer en honor d’un tenor navarrès del segle XIX de portentosa veu, a qui un cop mort i per encàrrec dels seus fans li van extreure la laringe -permeteu-me l’esgarrifosa referència a tall d’anècdota- i es troba des de llavors al Museu de Navarra. Un carrer, també, on es van fabricar les primeres sabatilles per córrer maratons. Ho va fer en Francesc Mates l’any 1977, un atleta del F.C. Barcelona desaparegut fa uns anys, que era sabater, en memòria del qual la seva filla Myrna organitza cada any per Tots Sants la Cursa de l’Amistat (Montjuïc - Tibidabo), una de les proves més antigues i estimades de la ciutat.

Seguirem pel carrer de Sants, pujant una mica, i a l’alçada de les boques del metro, a l’esquerra, hi veurem un altre edifici emblemàtic del barri: Les Cotxeres de Sants. No és gaire bonic, la veritat; de fet era un lloc que servia anys enrere per guardar-hi tramvies, però l’emblema li ve per haver estat possible reconvertir-lo en un centre cívic, després que ens els anys setanta els veïns les salvessin de l’enderrocament amb un fort moviment reivindicatiu. Una cosa aquesta a la que estan molt acostumats els santsencs.


Cartell del certamen
Les Cotxeres són ara un centre on s'hi fan moltes coses, fins i tot una marató.No de les nostres, sinó de cinema; de terror concretament. (Algun dia haurem de reivindicar -també nosaltres- que a qualsevol esdeveniment d’una certa durada li diuen marató, la qual cosa serveix per confondre al personal...i restar-li mística a la nostra, la genuïna, la vertadera.) Ja ho sabeu, si us voleu atipar de vampirs, zombis, psicòpates, hombres lobo ,sang i fetge, arribeu-vos a la tardor, quan fan la Marató de Cinema Fantàstic i de Terror a les Cotxeres.
Passades Les Cotxeres arribarem a la Plaça de Sants –que travessarem a bon ritme perquè tot just estem començant i la pujadeta no mata a ningú-, on, a més a més d’una escultura que hi ha al jardinet de la dreta en honor del déu Neptú - popularment rebatejada com El Xato des que amb un cop de pedra uns xavals li van trencar el nas - veurem a l’esquerra El Ciclista, un monument d’alumini al•legòric a l’esport de la bicicleta.

El Ciclista ens ajudarà a recordar que el barri de Sants ha estat, i continua essent, la referència d’aquest esport a casa nostra. No en va, un club d’aquí, la Unió Esportiva Sants, és l’organitzador des de fa gairebé noranta anys de la Volta Ciclista a Catalunya , una emblemàtica prova que se celebra des de en fa més de cent, que té en el seu haver el que hi hagin participat grans noms del la història del ciclisme. Com Mariano Cañardo,que la va guanyar set vegades, fins a Miguel Indurain, que ho va fer en tres ocasions, passant per Jacques Anquetil , Miquel Poblet, Luis Ocaña, Francesco Mosser, Eddy Merckx...

I què no dir del bàsquet! A Sants hi ha tres dels primers clubs que hi va haver a tot el país, el BAM, el BIM (sembla una broma però no ho és; BAM són les sigles del Bàsquet Ateneu Montserrat, i BIM les del Bàsquet Institució Montserrat) i el JAC, que es van fundar els anys 1928, 1930 i 1935 respectivament. El BIM es va fundar amb el nom de BB Renaixement, però -quines coses !- va ser obligat en acabar la guerra civil a canviar-lo per Bàsquet Institució Montserrat (BIM). Tots ells clubs modestos, però que es poden vanagloriar de ser el bressol de l’esport de la cistella a casa nostra. I no tant sols de fer una gran tasca de promoció; d’ells han sortit molts grans jugadors, el darrer dels quals en Roger Grimau, que va aprendre a jugar en el JAC, sinó d’haver comptat en el seves files, ni més ni menys que a un cèlebre cantant d’òpera com en Josep Carreras, fill del barri per cert, que ho va fer també en el mateix club.

Parlant de la molta activitat esportiva que té aquest indret per on estem nosaltres ara, fent-ne també una, no puc deixar de dir que en el barri de Sants hi ha un altre club també històric: el Mediterrani. En aquest cas de natació bàsicament, i especialment de waterpolo (els olímpics Dani Ballart iJordi Sans eren del club), tot i que té també molts atletes populars com a socis, i alguns d’ells segur que estan corrent la marató en aquest moment.
Cros de Sants 1934
Un apunt: El Mediterrani es va fundar al Poble Sec en el 1931, on hi va restar tretze anys abans d'anar-se'n a Sants. Van adoptar el nom de Mediterraniquan es va crear, perquè als fundadors els va semblar que no era seriós, tractant-se d’un club de natació, posar-li "Poble Sec". I passant per Sants, hem de parlar d’una cursa tradicional del barri: el Cros Popular de Sants, la prova atlètica que és fa cada octubre pels seus carrers. I tot i que ja s’ha celebrat el 34è aniversari de la cursa –costa dir-li cros a una prova que es fa sobre asfalt- més en compliria sí no s’hagués suspès per culpa de la guerra. Perquè en realitat, aquesta cursa es va celebrar per primer cop l’any 1934; va tornar a fer-se l’any següent, però amb la maleïda contesa del 36 i la posterior dictadura se’n va anar, com tantíssimes coses, a Can Pistraus. Se’n va anar en orris fins que el mateix grup de gent que l’havia creat, els progressistes membres de l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, la van recuperar l’any 1978 per a felicitat dels que ens agrada aquesta guilladura de córrer pels carrers de Barcelona.

Resumint, el lloc per on estem passant té una gran habitud cívica i esportiva. Els historiadors diuen que va ser a Sants, precisament, on l’esport es va desenvolupar a principis del segle XX a Barcelona, gràcies, curiosament, als obrers del barri, que el van començar a practicar com una mena de reivindicació democràtica i igualitària, en un moment en què només ho feia l’alta burgesia barcelonina.

Això, feliçment ja és història, i nosaltres, avui, seguirem pel carrer de Sants, ara amb una mica de suau tobogan. Travessarem la rambla de Brasil (curiosament es diu Brasil a l’esquerra del carrer de Sants i Badal a la dreta), i potser no ho veurem perquè anirem per feina, però tot just al peu de l’edifici de la cantonada de la Rambla del Brasil hi ha una estranya pedra, de notables dimensions, de forma troncocònica i escapçada. Està adossada a la façana de les oficines de l’agència Mafre, just al xamfrà, i és un vestigi de molts anys (segles?) enrere. "Salva-carros" en deien, i servia per a que les rodes dels carruatges, a girar, no s’estavellessin amb les cases.

Aquesta pedra no s'ha de confondre amb el senyal del Km 2, tot i que aquest estarà a prop. Passats cent metres de la boca del metro de Badal ens el trobarem, com aquell que diu en ple escalfament.

Km 2 al 3

Continuarem pujant suaument pel carrer de Sants, i en arribar gairebé al seu final, abans de Collblanc, girarem a la dreta per agafar l’Avinguda de Madrid. Aquets carrer divideix els barris de Sants i les Corts. No té gaires aspectes interessants. És una arteria que va ser oberta fa uns anys, amb cases bones de nou o deu pisos a banda i banda, i l’únic destacable, al meu parer, és la planura del terreny i l’amplada de la calçada, que en una marató és cosa sempre d’agrair. Bé, plana, plana, absolutament plana, l’avinguda no ho és: puja una mica, quasi res, però s’ha de dir: des del gir que hem fet i fins la Rambla de Brasil. Després sí, és plana com el palmell de la mà.

Mentre avancem -segur que a bon ritme perquè l’Avinguda de Madrid convida a córrer- i a manca d'atractius especials, potser, estant al bell mig dels dos barris, és moment de pensar sobre d’on venen els noms de Sants i les Corts. La meva teoria, en córrer una marató, és que convé distreure’ns. D’aquí bé la tabarra que estic fotent al possible lector amb la “Fisonomia”, que escric pensant que, en recordar l'escrit, ens servirà, a ell i a mi, per alleugerir l'esforç. Ho penso ingenuament perquè a l'hora de la veritat, de ben segur, no recordarem res. Però d'il·lusió també viu un.

Cap de l'estació de tren. Testimoni de quan
a Sants se li deia Sans. Any 1961
Hi ha qui diu que Sants prové del fet que al voltant de l’Església de Santa Maria dels Sants, a prop de les cotxeres de Sants (el nucli per on hem passat fa poc), es va configurar el que va ser el poble, abans d’integrar-se a la ciutat de Barcelona l’any 1897. A Sants se l’hi ha dit també “Sans”, sense la “t”. Alguns historiadors afirmen que quan era un poble, i per tant saludable, els barcelonins d’intramurs anomenaven “sans” als veïns d’aquell indret de les afores, i així es va quedar durant molt temps. Però un servidor recorda que durant el franquisme, i com a molts carrers i indrets que es van castellanitzar, al barri de Sants i al carrer gran se l'hi deia Sans per imposició. I a propòsit, una anècdota: quan en els anys cinquanta es va fer la presentació de la maqueta del que havien de ser les estacions de la línia 5 del metro, els presents a l’acte van quedar estupefactes perquè algú havia pintat un T entre les lletres ena i essa del rètol de l’estació del que llavors era Sans, i es podia llegir SANTS. No es va saber mai qui havia estat l’autor de semblant gosadia. Li hauria caigut el pel.

El topònim de les Corts es diu que prové del llatí i significa "terreny de cases rurals". També hi ha qui diu que s’anomena així, no tant per les cases, sinó per les corts (els corrals) que hi havia en els masos.

El nom d’Avinguda de Madrid és fàcil deduir que li va ser posat per quedar bé amb la capital del regne i no pel que deien fa anys alguns malpensats: argumentaven que li va posar un governador de Barcelona durant la dictadura, que era madridista, per a què, estant tan a prop del camp del Barça, el “Madrid” servís de record perenne a la legió de culés que hi passen cada dos per tres.

L’edifici més destacable d’aquest tros de l’Avinguda de Madrid està on trobarem el senyal del Km 3. Poc abans de travessar la Rambla de Brasil veurem a la dreta un impressionant campanar. És el de l’Església de Santa Tecla, la parròquia on és va celebrar la multitudinària cerimònia de comiat que se li va fer a Kubala l’any 2002. Aquell jugador de llegenda, de qui es diu que entrenava més temps que ningú, tot sol encara que fos, quan els demés ja se’n havien anat, o que, quan tenia 66 anys, se sotmetia a un rigorós pla d’exercici per mantenir-se físicament (40 quilometres en bicicleta els dilluns i 70 el dijous; jugava al futbol de veterans els dimarts, divendres i diumenge, i disputava tres sets de tennis els dimecres i els dissabtes) va estar molt lligat al barri de Les Corts. Hi va jugar, hi va viure...i hi va morir; si més no se li va fer el funeral per la seva mort. En aquesta església fou on centenars de barcelonins corejaven el 19 de maig de 2002 el seu nom entre aplaudiments al sortir el fèretre per la porta -just per davant de la qual hi estarem passant- plena de gom a gom.

Tota la premsa, l’endemà, obrien les edicions glossant el personatge. El Mundo Deportivo, en una ampli reportatge que va publicar, deia el següent: “Emoció, aplaudiments, i crits de "Kubala, Kubala! Un respectuós silenci trencat tan sols pels aplaudiments dels afeccionats que van acudir a la Parròquia de Santa Tecla per donar el seu últim adéu al jugador més important de la història del FC Barcelona". La Vanguardia va publicar una fotografia històrica pel seu significat: 10 ex jugadors en el comiat d’en Kubala. En primer terme de la foto, Manchón i Basora. En segona línia, d’esquerra a dreta, Seguer, Vila, Ramallets, Biosca, Rodri, Gonzalvo III, Luis Suárez i Gràcia. En faltava un...

Segurament es nota molt que Ladislao Kubala, l’hongarès afincat a casa nostra, va ser un dels meus ídols de la infància. No s’hi pot fer res; ja se sap que alguns records perduren sempre.

Km 3 al 4

El doctor Sheehan, un guru del córrer dels anys vuitanta, deia que els corredors tenen tres enemics, els metges, els gossos i els automobilistes. Certament, anys enrere, els clàxons des cotxes eren un martiri en qualsevol cursa, i no diguem a la marató. Ara, feliçment, això ja és història. En general impera més bona educació, i els que van en cotxe accepten de més bon grat que uns bojos, un dia a l’any, corrin per la calçada durant una estona en lloc d’ells. Avui, nosaltres som els protagonistes, i és un goig fer-ho per carrers -com aquesta avinguda de Madrid- que els altres 364 dies estan atapeïts d’automòbils fins al cap d'amunt.

Mentre anem corrent per l’Avinguda de Madrid, i més enllà creuarem el carrer Galileu -un dels carrers que pertanyen a dos barris, el de Les Corts i el de Sants- potser algun ultra-veterà recordarà que exactament en aquest mateix indret hi va haver el camp de futbol del Sants. (D’aquí que el terra sigui tan pla?). Durant la dècada dels seixanta, el creixement de la ciutat provocava la obertura de carrers nous, i un d’ells va ser, precisament, l’Avinguda de Madrid. No va ser l’únic camp d’esports del barri que va desaparèixer pel nou urbanisme, però en aquest cas, li va tocar el rebre al Sants (Sans llavors, com ja ho sabem), i el que havia estat l’històric camp del carrer Galileu va tancar el 23 de Febrer de 1964, i el recinte va ser ocupat per l’avinguda per on estem ara.

Per aquest camp del barri, van desfilar els millors equips nacionals i estrangers enfrontant-se al Sants, que també va tenir jugadors de primera fila. D’entre ells va destacar Josep Samitier, que s’hi va formar com a juvenil i més tard va triomfar en el Barça i es va convertir en un mite, l’Emili Perelló, defensa dret, que va ser internacional l’any 1927.


Equip del Sants en el darrer partit al camp del carrer Galileu
Els quilòmetres pel barri de les Corts van de futbol, ja ho veiem. I més que ho veurem. Però s'hi escau dir també quelcom sobre els seus orígens i la seva fesomia actual. Ja hem dit que el nom de les Corts no té els seus orígens amb el que sovint se li atribueix: “les corts reials”; tot el contrari: prové de quan hi havia moltes masies amb corrals de bestiar (corts). En l’època neolítica ja hi havia activitat agrícola. S’hi van assentar els ibers laietans, segons ho demostren les restes d’unes sitges que es trobaren en unes excavacions, i més tard els romans. O sigui que els primers habitants de les Corts vivien en cavernes. Res a veure amb ara, perquè els pisos de la zona i tot el seu entorn són del millor de Barcelona. També s’hi van assentar els romans; i més tard, en l’era medieval, pagesos que prou feina tenien per subsistir. Res a veure amb ara, perquè segons dades oficials, el poder adquisitiu dels veïns de la zona està molt per sobre del de la mitjana de la ciutat, concretament un 110% per damunt.

I mentre avancem per l’avinguda, ja hem dit que a bon ritme (perillosament, perquè la cosa no ha fet res més que començar), serà moment de recordar que d'aquest carrer se n'explica una inefable llegenda: fa anys, dies abans d'un partit entre el Barça i el Madrid, va ser enxampat un seguidor madridista enfilat dalt d'una escala. Havia estat afegint la lletra ela a tots el rètols del carrer que va poder, de manera que es llegís "Avenida del Madrid".

Creuarem Vallespir, un altre carrer que per la part de baix pertany a Sants i per dalt a Les Corts, i arribarem a la Plaça del Centre, el nom de la qual li ve donat perquè en l'època de les masies era el punt central d'una gran finca propietat d'un comte. Passada la plaça, l’avinguda deixa de dir-se de Madrid i es converteix en el carrer Berlín tot i que segueix en línia recta. En farem un tros fins el carrer de Numància. En front nostre hi veurem un modern edifici al xamfrà, on hi ha una gran botiga de cotxes Audi. És obra de l’arquitecte Ricard Bofill, el mateix que va dissenyar l’Hotel Vela de la Barceloneta inaugurat no fa gaire, famós pel debat ciutadà que va aixecar que un edifici tan alt (88 metres) es pogués fer a la platja...i famós per ser el més car de la ciutat: des de 200 a 3.700 euros l’habitació esmorzar apart; amb dret a usar la piscina i el gimnàs, això sí.

Però tornem al nostre circuit. Tornem-hi perquè justament aquí, en la cruïlla de Berlín/Numáncia, ens estarà esperant el cartell del Km 4.

Km 4 al 5

Passat el Km 4 pujarem un tram del carrer de Numància. Ho farem contra direcció però no cal preocupar-se perquè avui tenim permís. Una mica més enllà de l’indicador passarem per davant d'un complex de cases de color blanc a la nostra esquerra, construïdes en els terrenys que va ocupar el Club de Futbol Barcelona abans de l'actual. Fou el llegendari Camp de Les Corts. El camp va ser nomenat, com el del Bilbao, “la Catedral del futbol”. Per altra banda, i en un altre sentit, el lloc havia estat sovint un baluard de la resistència catalana. Durant la dictadura de Primo de Rivera, per exemple, al juny de 1925, va ocórrer un incident històric: en un partit abans del qual el club volia homenatjar a l'Orfeó Català, una banda de música es va veure obligada a interpretar l'himne d'Espanya. Just en el moment d'iniciar-se els primers acords, el públic va començar a xiular de forma tan ensordidora que l'autoritat governativa, ipso facto, va clausurar el camp durant tres mesos.

Del Camp de les Corts se’n expliquen un munt d’històries: una d’elles és la de que quan es va acabar de construir el conjunt de cases blanques que conformen el que va ser el recinte, va circular una llegenda urbana: al tractar-se d'un lloc tan significatiu, l'arquitecte va rebre milers d'anònims de culés, posant-lo de volta i mitja... pel seu color blanc.

Ladislao Kubala, per a molts el millor jugador del Barça
de tota la història. (Camp de les Corts 1954)
Passarem pel costat del que llavors va ser l’entrada principal i qui sap si veurem com els espectres de jugadors que es van fer mítics en aquest lloc: Samitier, Zamora, Alcantara..., i no diguem, Kubala, celebraran el nostre pas i ens faran costat, tot aplaudint l'esforç que estem fent avui.

Girarem a l’esquerra en trobar la Travessera de les Corts i, per acabar-nos d’impregnar del joc de la pilota, també veurem, sí ens hi fixem, la placa d’un petit carrer, a la nostra dreta, que duu el nom de Joan Gamper, el fundador del Barça, un suïs que ho va ser tot en el club. Poc podia pensar l’any 1899, quan l’home va publicar una nota en un diari per tal d’endegar a Barcelona la pràctica d’un nou esport, que es convertiria amb el que és avui. Ni ell, ni els 12 que van acudir a la cita, podien intuir aleshores que estaven fundant alguna cosa més que un club de futbol.

Una cosa no gaire festiva sobre el camp de Les Corts és el fet que, acabada la guerra, i represos els partits, el Barça va ser especialment vigilat pel règim amb l’objectiu de tenir controlat un club que havia que havia fet sempre bandera de la seva catalanitat. Es conserven cròniques amb discursos de militars abans dels partits que preconitzaven l’inrevés: una suposada “espanyolitat del Barça” com, per exemple la del partit F.C. Barcelona – Alaves de l’11 de Juliol de 1939, a La Vanguardia de l’endemà, que començava així:

“Desde que el F.C. Barcelona fundido en el Movimiento, dispuesto a figurar en la avanzada del resurgir deportivo nacional ha sido puesto en marcha por la animosa Gestora que lo gobierna, cada jornada, en el hermoso campo azul-grana, resulta una manifestación patriotico-deportiva completa” .

(...) El consejero nacional señor Gimenez Caballero exaltó el sentido del deporte al servicio de España. Saludó a la representación alavesa, y recordó a la cuarta de Navarra que reconquistó Cataluña sabiendo que aquí estaba deseándolo, un gran pedazo de España”

En aquella època, els jugadors i els socis del Barça estaven obligats a saludar davant d’un monument als caiguts que van posar al camp de Les Corts. Ho feien a l'estil feixista, abans de cada partit.

I seguint per la Travessera de les Corts, tot just passades les cases blanques (el Gol Nord de l’antic camp), ens trobarem el Pi de la Travessera a l’esquerra, un arbre centenari de quatre pisos d’alçada que separa els carrils de circulació de la Travessera. Situat on abans hi havia una de les entrades del camp de futbol, constitueix tot un símbol del barri. Més d’un vehicle s’hi ha estampat, com podríem veure per les marques del tronc sí ens hi fixéssim al passar, però tot i els 120 anys que es calcula que té, es troba en un bon estat. Es tracta d'un arbre que va esser declarat d'interès local l'any 1993 i està catalogat. (Diguem que és un “Pi pinyer” “Pinus pinea”, per als corredors interessats en botànica).
El Pi de la Travessera. Anys vint. Encara està aquí.
Aquest pi, i una palmera propera, que també veurem una mica més enllà, són els únics elements que recorden els jardins d’una desapareguda masia que hi havia en aquest lloc i que, en eixamplar la Travessera van ser indultats per permetre’n la conservació un cop desapareguda la finca. La finca i la masia era coneguda com Can Gasparó, i en el 1934, després d’una important campanya pro escoles d’abans de la guerra, l’espai es va convertir amb el Grup Escolar Duran i Bass, un de les col•legis més antics i amb més prestigi de Les Corts.

Seguirem baixant per la Travessera (qui diu baixant diu planejant), seguirem creuant carrers molt significatius del barri –Vallespir, Galileu-, Joan Güell- i a l’alçada del Mercat de Les Corts, trobarem el senyal del Km 5.

Km 5 al 6

A aquestes alçades de la Travessera haurem corregut els cinc primers quilòmetres de la marató. Els experts diuen que aquests s’han de fer de manera còmoda perquè són la clau per arribar sencers al final. Els hi haurem fet cas? Esperem que si. Una altra cosa: en aquest punt haurem trobat el primer avituallament d’aigua. Aquí si que no cal ser gaire expert per afirmar-ho: s’ha de beure la que et donen encara que no tinguis set.

Tot i que no ho sembli, al barri de Les Corts no tot és futbol. És un dels llocs de Barcelona on hi és present, des de fa molt, l’esbarjo i la cultura. Des d’agrupacions corals, dues de les quals l’Espiga, fundada l’any 1924, i l’Orfeo que ho va ser el 1958, fins el Centre Cultural -actualment s'hi han afegit les iniciatives del Centre Cívic de Can Deu-, nombrosos espais han contribuït al desenvolupament d’activitats populars.

És molt coneguda una cursa de ciclisme per a professionals que se celebra a Les Corts, que s’ha convertit en la segona prova ciclista més important de la nostra ciutat, darrera l'Escalada al Castell de Montjuïc. El circuit es bastant dur -diuen-: donen 45 voltes a la Gran Via Carlos III entre la Diagonal i l'Avinguda Madrid, oferint la possibilitat als veïns i espectadors de poder seguir els 90 quilòmetres de cursa sense moure’s del lloc. Com si estiguessin dins un velòdrom, vaja.

També, com no podia ser menys, les Corts té dues curses: una de fa poc, solidària, “En Marxa per la Paràlisi Cerebral”, a l’octubre, al voltant del Camp Nou, amb sortida i arribada a la Travessera. I una altra de 1.000 metres: "El Km de Les Corts", que se celebra al maig on estem corrent ara, també a la Travessera, en un circuit d’anar i tornar de 500 metres. Es fan varies curses de mil, la majoria per a corredors federats -amb sucosos premis en metàl•lic- i també una de mil per a populars.

La Maternitat
Continuarem per la Travessera de les Corts, i poc després de creuar la Gran Via de Carles III veurem a la dreta l’edifici del recinte de La Maternitat, un lloc d’un valuós patrimoni arquitectònic. Actualment no té res a veure amb el fi amb el qual va ser creada: és un centre assistencial adscrit a la Seguretat Social que atén a tothom, però en els seus orígens, que es remunten a la meitat del segle XIX, era La Casa Provincial de Maternitat i Expòsits , de caràcter benèfic. Estava vinculada a les necessitats de la població més desafavorida: la cura dels infants abandonats i l'atenció mèdica a dones que requerien el que llavors en deien “la maternitat secreta”. No cal dir res més. Al passar per davant, veurem pavellons que ja no es dediquen tampoc a l’assistència sanitària, perquè els dos edificis que donen a la Travessera estan ocupats per l’Institut Les Corts i l’emissora de la COM Ràdio.

Des d’aquí ja albirarem el Camp Nou. En aquest punt, no es podrem sostraure -en especial els que som del Barça- que ens estem apropant a un temple. I qui sap si, com Joan Oliver (Pere Quart) en el seu poema "La croada", no imaginarem les multituds que se li acosten el dia de partit...
"Quan s'acosta l'hora les àvies i els petits agemoleixen al fons de les alcoves;
i al recambró de la higiene donzelles sospiroses s'emmirallen, malgrat tot, amb càlcul.
Però els barons -fixeu-vos-hi!- s'alzinen com pollancres vora la taula devastada; surten al porxo,
escruten el cel, color de perla falsa.
Bròfecs com els herois en crisi, abracen per damunt la muller eixuta, que temps ha malalteja.
(El gos lànguidament udola abocat a l'eixida.) I “Adeu” criden a tots amb veu entera, i alcen el braç a mitges, secrets escèptics tal vegada, però en l'extern inexorables.
De dos en dos, centenars i milers, es llancen a les desertes vies de la tarda.
Entre marcials i amotinats avancen, sallen -escamots convergents, centúries, legió- impetuosos, emulant-se en la carrera única, com assumits pel fat enorme de les grans ofensives o els grans èxodes.
Perillosament -oh sí, que en l'aire sobreneda un pensament de pluja-, catòlics de debò, croats unànimes, com un sol home, van a l'estadi nou, van a l'estadi".

Entrada del dia de la inauguració del Camp Nou. 1957
I quatre passes després haurem arribat davant del Camp Nou. I en acabar la Travessera, ens esperarà el Km 6. Avui serà dia de partit. El Barça juga contra el Rayo Vallecano i a aquesta hora ja hi haurà potser gent comprant samarretes blaugranes -ara amb el nom del Messi la que més, seguida per la de l’Iniesta i el Xavi -, banderetes, bufandes, gorres...el que vulgueu.

I és que això del Barça, que era més que un club, ara és una religió. ¿O és què hi haurà algun culer que, després d’haver aconseguit viure les millors temporades de la història, no s’emocionarà al passar corrent la marató per davant del Camp Nou? En conec un que ha fet sempre el mateix cada any: quan hi arriba, crida molt fort ¡¡¡Visca el Barça!!! Des de fa uns quants anys es queda afònic.

Km 6 al 7

Just després de trobar el senyal del Km 6 abandonarem la Travessera i pujarem pel carrer Arístides Maillol, a la dreta, per continuar “la nostra croada particular”vorejant les instal•lacions del Club de Futbol Barcelona. Correrem rodejant el Camp Nou, tot procurant, al menys jo, i de segur que molts altres més, contenir l’emoció que ens produirà el fer-ho (Que ens perdonin la nostra feblesa els que són d’altres clubs). Ja em sembla veure al costat nostre, virtualment es clar, els Basora, Cèsar, Kubala, Moreno, Manchón...

No escolteu al Serrat cantant?:
“Fills d'Una, Grande y Libre...
Metro Goldwyn Mayer...
Lo toma o lo deja... Gomas y lavajes...
Quintero, León i Quiroga... Panellets i penellons...
Basora, Cesar, Kubala, Moreno i Manchón.”


Messi als 5 anys
Serà difícil no emocionar-nos, passant tan a prop del camp del Barça, i sostraure’ns a què en aquest temple del futbol també hi han jugat altres autèntics mites més recents. ¿No veieu l’espectre del Maradona; del Cruyf; del Ronaldinho; de l’Eto’o, o el del nostre col•lega maratonià Luis Enrique? O els dels que hi juguen ara: el Xavi, l’Iniesta, o el d’un noi -no sé si algú n’ha sentit parlar alguna vegada - que es diu Messi?

No serà el moment perquè estarem embolicats en el nostre repte, però passant tan a tocar de llocs amb tanta història esportiva com el terreny del camp de futbol, el museu del Barça – el més visitat de tots els museus que hi ha a Barcelona –, el Palau Blaugrana, etc., ens vindran ganes de parar-nos i admirar-ho tot. Però no, avui no! Ja tornarem un altre dia!

A l’acabar el carrer d’Arístides Maillol agafarem l’Avinguda Joan XXIII i ens trobarem La Masia a la dreta del nostre pas, un casa de pagès, com tantes que n’hi havia a Les Corts construida l’any 1702. Serà el darrer lloc que veurem de les instal•lacions del Barça: un lloc molt significatiu per la gran quantitat de joves jugadors de futbol i de bàsquet que s’hi han format fins fa poc. Ara s’han traslladat, però és aquí on els joves prodigis vivien, entrenaven, estudiaven...i contaven els dies que els hi faltava pel seu debut amb el primer equip. Val la pena mirar-lo.  


L’Avi del Barça a la Masia.
De reüll veurem l’escultura de L’Avi del Barça que hi ha en front de La Masia. Va ser realitzada per Josep Viladomat, un prolífic escultor que també va fer per encàrrec una estàtua eqüestre de Franco que va restar al Castell de Montjuïc fins que va arribar la democràcia, que no va voler mai reconèixer haver-la esculpit. Per cert, L’Avi el va fer bastant més prim que el rodonet personatge de barba blanca creat pel dibuixant Valentí Castanys fa noranta anys, i que és un autèntic símbol del club. Hi ha qui diu -potser amb tota la raó del món- que a l’escultor li va sortir esquàlid el personatge perquè el va realitzar en temps de postguerra.

Pujant per l’Avinguda de Joan XXIII passarem pel mig d’uns espais que, ironies de la vida, són ben contradictoris: a la dreta hi ha La Maternitat, i a l’esquerra el petit Cementiri de Les Corts i la Facultat de Farmàcia. No ens caldrà pensar amb l’acudit (fàcil) que ens suggereix el què aquests llocs estiguin tan junts: néixer, medicar-nos i “palmar-la”. No ens farà falta perquè encara no estarem gens cansats; tot just haurem fet set quilòmetres, confirmat per l’indicador del Km 7 que estarà aquí.

Km 7 al 8

Seguirem pujant per l’Avinguda de Joan XXIII i, atenció: aquest tram per anar a parar a la Diagonal és el de més pujada de tota la marató; no desmanegarà ningú, però hem de saber que la pujadeta, d’uns dos-cents metres, existeix. Un cop a dalt, a la Plaça de Pius XII (renoi quantes referències al clero en aquest espai!), en plena Diagonal i en trobar-nos amb l’Hotel Princesa Sofia, haurem assolit el punt més alt de la marató. Vuitanta-cinc metres sobre el nivell del mar, que tenint en compte que la sortida està a trenta-cinc, haurem pujat uns cinquanta en els set quilòmetres i escaig fins a l'hotel. No és gaire, la veritat.

Una curiositat: com hem vist, a Les Corts hi ha carrers i places amb noms que fan honors a papes, i també hi ha un munt d’esglésies. Però quan era un poble, estranyament, no n’hi havia ni una. Tant és així, que quan l’any 1837 es va promulgar solemnement la constitució, es va haver de fer la jura davant un retrat d'Isabel II en lloc de en un altar, com era de rigor, perquè no hi havia cap església al poble.

Haurem deixat a l’esquerra la zona de les facultats havent passat al costat de la de Farmàcia, la més antiga de totes, i haver vist de reüll la de Dret a l’altra banda de la Diagonal. Una zona aquesta, la dels voltants de la Universitària, que estic segur que molts dels corredors i corredores que estiguin fent la marató coneixen molt bé perquè han estat o en són alumnes, i els ha de ser molt plaent trepitjar el terra d’aquests indrets corrent la prova. Quantes vegades no hauran passejat per aquí amb els companys de classe? Quantes no hauran plorat pels mateixos voltants -d’alegria o de tristesa- després de saber la nota del darrer quadrimestre? Quantes...?

Un cop a dalt de la Diagonal, i després d’haver fet, com dèiem, la pujada més forta de tot el recorregut agafem aire, buff.., i girarem a la dreta per baixar per l’avinguda més ample de la ciutat.

 

A la Diagonal  no hi haurà tanta gent. La foto és de 1953
durant un acte del Congrés Eucarístic.
Al fons, a l'esquerra, la Facultat de Farmàcia

Baixarem per la Diagonal -compte amb embalar-nos-, un lloc que ha de ser conegut per molts que avui estan corrent la marató, perquè el lateral muntanya és un punt on hi entrena (entrenem) molta gent, i on fins i tot alguns hi fan sèries.

No som els únics que entrenem per la zona; també s’hi pot veure fer footing a famosos que surten per la tele, o a polítics, o a executius d’alguna multinacional que s’allotgen en qualsevol dels hotels de cinc estrelles que hi ha per aquí. Ei! he dit fer footing, una cosa ben diferent -un respecte!- del que estem fent nosaltres ara.

Per aquesta part alta de la Diagonal, on estem en aquest moment, passarem per una zona on la societat del benestar i el glamour es fa palès. Una mica més enllà de l’Hotel Princesa Sofia, i passats uns jardinets –el parc de Jaume Vicens Vives- que tenen unes figures de cérvols als que els hi han trencat les banyes, ens trobarem les Torres de La Caixa pel mateix costat per on baixarem.

Les Torres de La Caixa tenen la singularitat de què el rètol i el logotip característic de l’entitat creat per Joan Miró -l’estel de color blau i les petites rodones vermelles i grogues, que segons va dir l’autor representen l’univers i els colors de la bandera catalana i espanyola, -rodegen els edificis a dalt del terrat.

Tot just al passar les torres negres de La Caixa veurem a la dreta les innovadores, en el seu moment, Torres Trade de l’arquitecte Josep Antoni Coderch, darrera de l’edifici d'El Corte Inglés que passarem a tocar.

És curiós, però l’espai que ocupa ara El Corte Inglés, paradigma de l’estat del benestar, hi havia anys enrere, uns altres tipus d’inmoble, més aviat relacionat amb tot el contrari. En el segle XIII havia una de les masies més grans de Les Corts, Can Martí. En el segle XVI va passar a ser propietat dels marquesos de Peñalver. Van construir un edifici i el van regalar a les Dominiques de la Presentació per a que el dediquessin a un asil. Més tard, durant la guerra, es va convertir en la presó de dones de Barcelona. La casa va ser una finca rural, una casa de la noblesa, un asil de noies esgarriades i una presó de dones. Poca cosa a veure amb el que és avui: uns grans magatzems.

Cursa d'El Corte Inglés (Qualsevol any)
Uns grans magatzems que, parlant de tot, i sense voler-ne fer propaganda, no em puc estar de dir el que segurament recordarem al passar pel costat: tothom sap que El Corte Inglés organitza cada any una multitudinària cursa des de l’any 1989, en la qual, i per aconseguir el Guinnes, hi van participar 110.000 corredors el 1994, alguns dels quals de ben segur que també estaran (estarem) fent ara aquesta marató d’avui.

En front mateix d'El Corte Inglés (no ho veurem perquè està a l’altre lateral) hi ha un rellotge al terra curiosíssim. En diuen analemàtic. Un original rellotge de sol, al terra de la Diagonal, que segur que els que entrenen per l’avinguda l’han vist mil vegades. Sí vols saber l’hora t’has de situar al damunt del mes que està gravat al paviment, i la teva ombra l’assenyalarà. Es a dir que tu faràs de vareta. No cal dir que sí no fa sol -sí el dia està núvol- no hi ha res a fer.

El rellotge no, però el que sí veurem, serà l’immoble que hi ha enfront d'El Corte Inglés, a l’altre costat de la Diagonal, a l’esquerra nostra. Em refereixo al magnífic edifici de l’antiga Banca Catalana i actualment de l’Editorial Planeta, un dels primers edificis intel•ligents de la ciutat, construït l’any 1970, que entre altres coses posseeix un sistema d’irrigació controlat per ordinador, que permet mantenir una exuberant quantitat de plantes en la seva façana. Certament, ens alegrarà la vista tot passant.

Una cosa que també veurem baixant per la Diagonal són les estructures metàl•liques que van de banda a banda de l’avinguda formant un arc, i amb pantalles i senyalitzadors de trànsit indiquen si els carrils estan oberts o tancats. La particularitat d’aquestes estructures resideix en un fet poc conegut: són obra del famós arquitecte Santiago Calatrava.

Seguirem baixant i passarem a tocar dels Jardinets de Clara Campoamor i els de Ferran Soldevila a la nostra dreta. Són petits i res de l’altre món, però s’agraeix la mica de verd en mig de tants gratacels - 10 en concret contant el gratacels ajagut que és l’Illa Diagonal - que hi ha en aquesta banda dreta de la Diagonal.

Un dels gratacels és el de l'Hotel Hilton de la cadena del mateix nom. L’hereva d’aquest imperi hoteler, la multimilionària nord-americana Paris Hilton, no ha confirmat si estarà a Barcelona per veure’ns passar per sota de casa seva. Si ho fa ens animarà una mica veure-la. És molt sovint pedra d’escàndol per les seves exhibicions i els seus afers; afers no especialment relacionats amb les finances -que seria el que li escauria perquè la nena és propietària de més de dos mil hotelets de luxe com aquest- sinó per altres coses. Coses de la jet set. 

I a l’alçada de l’hotel hi veurem un altre senyalitzador, tot i que aquest no està dissenyat per en Calatrava ni té res aveure amb el tràfic; serà exclusiu per a nosaltres: el del km 8 de la marató.

Km 8 al 9
 
A la Diagonal, des de fa una estona, haurem vist uns rails de tramvia al terra. Pertanyen al Trambaix, un mitjà de transport que passa amunt i avall per aquesta part alta de la Diagonal-i també per la part baixa, per on correrem més tard- i que constitueix una celebrada novetat. Bé, novetat del tot no és, perquè més d’un ha de recordar al veure’ls, que fa uns anys -potser són molts i no hi haurà gaires maratonians que els hagin vist perquè la mitjana d’edat dels inscrits, si és com la de l’any passat és de 41 anys els homes i 40 les dones- els tramvies eren el mitjà de transport de superfície per excel•lència, fins que, insòlitament, és va abandonar el seu ús l’any 1971.



Barraques de la Diagonal (anys quaranta del segle XX)
Una observació: en aquest mateix indret de la Diagonal on estarem ara, on hi ha l' Hotel Hilton precisament, el lloc més modern i de més glamour de Barcelona, era un dels espais de la ciutat on fa anys hi havia barraques. En els anys quaranta, n’hi havia a tots els districtes, i també aquí, encara que pugui semblar insòlit, n’hi havia. Ocupades la majoria per gent treballadora que havia arribat d’altres zones d’Espanya fugint de la misèria o de la persecució política de la postguerra, no trobava vivenda i es posava a viure -és un dir- on podia; sense aigua corrent, sense llum...en casetes fràgils construïdes per materials trobats pel carrer. Aquestes de la Diagonalvan ser enderrocades l’any 1952 perquè es tenia que celebrar el Congres Eucarístic i convenia donar bona imatge, i els seus habitants van ser traslladats corre-cuita a Can Clos -tot això que van guanyar-, un barri de Montjuïc que es va crear en quatre mesos.
Per no pensar en coses tristes: al passar corrent per aquest indret, ens vindrà a la memòria que a l’altre costat, a la cantonada de la Diagonal amb el carrer Numància, hi va haver els primers estudis de TV3. I ens sorprendrà que en un espai tan petit com era la planta de l’edifici de Catalana Occident ara, actualment un restaurant i un banc, pugessin fer fins i tot programes com els de Club Súper 3, posem per cas. Caldrà preguntar-los-hi com s’ho feien els Arcadi Alibés, Xavi Bonastre, Artur Peguera, Enric Lopez Vilalta... que segur que estaran corrent la marató o fent-ne un reportatge.


L'Illa Diagonal
Seguirem avançant i passarem per davant de l’Illa Diagonal, un modern edifici de color blanc, obra de Rafael Moneo, que de lluny i a mesura que ens hi apropàvem vèiem que, en efecte, té la forma d’un gratacels ajagut (sembla ser que l'arquitecte es va inspirar en com seria el Rockefeller Center de Nova York sí estigués tombat al terra).

L’Illa Diagonal, el complex per davant del qual estem passant, és un lloc que sempre està a vessar de gent disposada a gastar, perquè està ple de botigues. Des d’una d’esports, molt gran, en la qual qui més qui menys ens hi haurem comprat alguna cosa, fins una d’immensa en la qual segur que també ens haurem endut més d’un llibre o un DVD, passant per desenes de boutiques d’allò més fashion, cafeteries, restaurants....

Un edifici, aquest de l'Illa, que és una invitació al consumisme i a la bona vida. I es dóna la paradoxa que està construït en els mateixos terrenys del que fou l’Asil de Sant Joan de Déu per a nens pobres de Barcelona fins fa trenta sis anys. Actualment traslladat a Esplugues, és un magnífic hospital de referència mundial on hi pot anar tothom, però a principis del segle passat, i segons diuen els historiadors, per poder entrar-hi calien uns certificats de pobre de solemnitat i... d'haver estat batejat i confirmat.


Deixarem la Diagonal i girarem a la dreta en arribar a l’Avinguda de Sarrià a tocar de l’edifici Atalaia, un gratacels blanc de 21 plantes, on fa uns anys s’hi va produir l’assassinat de la mestressa d’un dels pisos. Es coneix pel Crim de l’Atalaia , i no sé si s’ha acabat de saber del tot el que durant molt temps va estar envoltat de molt misteri. Les restes de la senyora van ser trobades al cap de vuit dies en un descampat de Sitges, després de desaparèixer una hora més tard d’haver entrat a l’edifici per davant del qual passarem corrent (mai més ben dit).

I per explicar una cosa menys sinistra, en el mateix edifici hi havia un restaurant a l’última planta per a gent guapa de Barcelona. L’Atalaia es deia. Va haver de tancar perquè tot i que la vista era magnífica, els que hi anaven, a més a més de no menjar quasi res (plats de disseny, ja sabeu), al rebre el compte es quedaven gelats.


Baixant per l’Avinguda de Sarrià, al passar per davant de l'Hotel Melià Sarrià, segurament ens cridarà l’atenció l’enorme alçada de 21 pisos de l’edifici. No perquè no n'haguem vist de més alts, i més que en veurem, sinó perquè no és normal aquest tipus de construccions en carrers de l’amplada d’aquest. La nostra sorpresa estarà justificada: fa anys, una vegada acabat l’hotel, els veïns van estar a punt de fer-lo enderrocar perquè no complia les normes urbanístiques. No se’n van sortir, però el soroll que van fer va ser molt gran, i va servir per crear una consciència ciutadana desconeguda fins llavors per raons òbvies – estem parlant de les primeries dels setanta - i per començar a fer entendre als que manen que “tot no si val”.

Just per davant de l’hotel, hi ha una placeta en honor del Dr Ignasi Barraquer, molt poc abans del senyal del Km 9. Una anècdota sobre aquest metge -un autèntic pròcer- membre d’una dinastia d’oftalmòlegs il•lustres. Va revolucionar les operacions de cataractes, que extreia mitjançant una ventosa en lloc d’una pinça com es venia fent fins llavors. I s’explica que en presentar-ho en un congres internacional de metges a Washington l’any 1923, on es discutien ambdues tècniques, en Barraquer, en mig d’una gran expectació i per tal de defensar la seva, es va posar dempeus i digué: "Senyors, comparin la pinça de pressió del cristal•lí amb l’ungla d’un gat, i la meva ventosa amb els llavis d’una dona bonica. ¿Què preferirien sentir vostès a la seva galta?".Amb aquestes paraules, la discussió es va donar per acabada.

Km 9 al 10

Seguirem baixant per l’avinguda de Sarrià, el mateix carrer per on van passar corrent -com fem nosaltres ara, tot i que cap amunt- cinc atletes que van fer la primera cursa atlètica que es va celebrar a Barcelona. Va ser el 9 de desembre de 1898, i la va organitzar el professor Jaume Vila, d’un gimnàs del carrer Duc de la Victòria, que la va fer juntament amb quatre corredors més. Tots cinc van fer els 14 quilòmetres de què comptava la cursa, des de davant del gimnàs, tocant a Canuda, fins a la Plaça de Sarrià, anar i tornar. Ho van fer per un camí empedrat, seguint el recorregut del tramvia que unia Barcelona amb Sarrià, que llavors era un poble de les rodalies.
 

No se sap si els atletes de la foto eren els que van fer la
1ª cursa de Barcelona. Però podien ser-ho
Per a què la gent no els prengués per bojos al veure’ls corrent pel carrer, la cursa va començar a les 5 de la matinada i va acabar encara de nit. No se sap el nom del guanyador però sí el temps en fer els 14 quilòmetres, que no està gens malament: 55 minuts. I sembla ser, per altra banda, que preparats com estaven, no van cansar-se gaire. Les cròniques expliquen que en arribar al gimnàs, de tornada, tots cinc van agafar una bicicleta i se’n van anar a fer un bon esmorzar...a Sitges.

Predecessors com són de les nostres curses, potser ens trobarem els espectres dels cinc en l’encreuament de l’Avinguda de Sarrià ambDiagonal, i potser es vulguin afegir a la nostra prova per gaudir amb nosaltres del goig de córrer una prova mítica com la marató.


Al cap d’avall de l’avinguda anirem a petar al carrer de París, per agafar-lo tot girant a la dreta.No em pregunteu per què, però el carrer Parísm’agrada. Serà que els seus arbres són molt frondosos, o pel que sigui, però a mi m’agrada. I no perquè hi hagi gran cosa que mirar,excepte l’edifici de l’Escola del Treball al girar, o la Piscina de Sant Jordi, ja enfilat el carrer.

Uns apunts: L’escola, construïda el 1873 per a la formació dels fills dels obrers del segle XIX, té l’honor d’haver estat visitada l’any 1923 per Albert Einstein. La piscina, inaugurada el 1966, és la primera olímpica coberta, de 50 metres, que hi va haver a Espanya.

I per Paris creurem l’avinguda de Tarradellas. A l'encreuament hi veurem el monument abstracte a Josep Tarradellas, el polític del “Ja soc aquí!”, president de la Generalitat a l’exili i més tard en democràcia, que era un mestre de les relacions amb el govern de Madrid. I, tot s’ha de dir, un obsés en les formes, fins el punt que cap col•laborador seu podia anar sense corbata, i cap col•laboradora amb pantalons; a ells els volia encorbatats, i a elles amb faldilla. Es diu que amb fama de garrepa, en Jordi Pujol, el seu successor, va haver d’esperar un any i mig per a que li pagués un tortell de cabell d’angel que havia perdut en una aposta entre els dos. Atenció, no voldria pas que el que he dit resultés una frivoliotat: en Tarradellas va ser un gran polític i un estadista de cap a peus que va fer molt per Catalunya. Qüestionat per alguns, però admirat per moltíssims, entre els quals em compto. Que consti en acta!

El monument al Tarra no sé si agradarà a tothom. És d’aquells abstractes que, si no ets un expert -i segurament encara que ho siguis- costa interpretar-ne el significat. El que si ens agradarà i ho interpretarem molt bé és el senyal del Km 10, que el veurem poc després de passar el monument, en el moment d’enllaçar amb Berlín

Km 10 a l'11

Continuarem per Berlín a la recerca del carrer Numància després d’haver trobat un rètol tan bonic com el dels deu quilòmetres. Mirarem el crono i començarem a fer càlculs del temps en què podem acabar; sí en 10 he fet tant, en 20 tant, en 40 tant... Ho farem, pensant, ingènuament, que es complirà el càlcul. Però no, no s’acomplirà. No vull pas semblar negatiu, però no ens fem il•lusions: les matemàtiques no serveixen per calcular el temps d’una marató. Val més que no ens hi encaparrem i anem corrent sense angoixes.

Ens haurem avituallat en l’entorn d’on estem ara. Fem-ho, sobre tot, encara que no tinguem set. Si en lloc d’ampolles d’aigua ens donen gots, tot i que sigui més incòmode, fem-ho. Creieu-me. (Un té la síndrome de Pigmalió, i té tendència, fins i tot en un escrit com aquest, a donar consells. Disculpeu).

Anirem a trobar la plaça dels Països Catalans pel carrer Numància avall, en la confluència amb l’Avinguda de Roma, a prop de l’estació de Sants.



Així era el carrer Aragó i l’Avinguda de Roma en els anys 40
En aquest punt on estem ara, anys enrere es podia veure com passaven els trens, perquè l’Avinguda de Roma i el carrer Aragó no estaven coberts. Quantes vegades, qui això escriu i qui sap si algun ultraveterà que ho llegeixi, no haurà vist, quan era un nen, l’espectacle del fum per les xemeneies de les màquines envaint la rasa i el carrer, o escoltat el xiulet ensordidor però a la vegada càlid, o també el tram-tram de les rodes al passar per les juntures de les vies? Quantes vegades...? Potser costarà de creure, però s’ha de dir que anar a veure passar el tren pel lloc que ara estem trepitjant, era una de les diversions de la canalla dels anys quaranta.

En arribar a la plaça dels Països Catalans no cal entretenir-se en mirar res de la plaça perquè és una de les anomenades places dures i a més a més està plena de barracons per les obres de l’Ave. Bé, si ho voleu, potser sí que val la pena, fixar-nos en el simpàtic Gat de Ferro que hi ha a la teulada ondulada de la plaça: l’únic ornament que ha quedat en peu amb els anys (tampoc és que hi haguessin masses filigranes abans).
 



Gat de Ferro a dalt de la teulada de la Plaça dels Països Catalans
El que hi hagi un gat a dalt de la teulada d’una plaça tan freda com aquesta és tot un detall. Gairebé insòlit, humanitza un lloc que no té cap atractiu sinó tot el contrari Quan el van inaugurar, ho recordo com si fos ara, hi havia uns panells metàl•lics en un costat de la plaça, amb una mena de testos a sota per a que si poguessin enfilar les rames i fulles d’unes plantes. No van arrelar de cap de les maneres, i la plaça ha restat sense cap bri d’humanitat, llevat dels esquaters que hi fan mil cabrioles, i sense més poesia que la que inspira aquest gatet. S’ha dit que en posar-lo, els arquitectes que van dissenyar la plaça, Helio Piñón i Albert Viaplana, es van inspirar en el gat negre que hi ha en el famós quadre del pintor impressionista Edouard Manet, “Olympia, la modèle au chat noir”, als peus del llit de la noia nua. Potser sí, tot i que no hi se veure cap relació. Com sigui, l’impàvid gatet ens donarà sort perquè és de color negre; sabut és que mentre per alguns trobar-se un gat negre duu mala sort, per altres és sinònim de felicitat, fins i tot de fecunditat sí els nubis el veuen el dia de la boda, com a Anglaterra.

Baixant pel carrer Tarragona passarem per davant del restaurant Peixerot a la nostra dreta –la sucursal del de Vilanova, que també fa unes paelles sensacionals-, i a l’esquerra per sota d’un dels gratacels del complex d’habitatges de Roma 2000, construït a finals dels cinquanta per l’arquitecte del Camp del Barça, Francesc Mitjans, en el mateix lloc que abans hi havia una caserna d’artilleria. I justament aquí, a l’alçada d’aquest bloc d’habitatges, i en el mateix punt on va començar la marató de l'any 1989, ens trobarem l’indicador del Km 11.

Km 11 al 12

El carrer Tarragona és la frontera entre el barri d’Hostafranchs, a la dreta del nostre pas, i l’Esquerra de l’Eixample, on hi estem per fer-hi uns quants quilòmetres. No cal recordar que l'Eixample de Barcelona va ser inspirat per l'enginyer Ildefons Cerdà a mitjans del segle XIX a fi i efecte d'engrandir una ciutat que ja no podia estrènyer-se més dintre de les muralles que l’encerclaven. El va dissenyar en l’espai que hi havia entre les muralles i els pobles de les rodalies com Sants, Gràcia, Sant Martí i Sant Andreu, una gran extensió de terreny pla en el qual només hi havia horts perquè estava considerat zona militar, i s’ha de dir que li va sortir prou lluït.

No se sap si en Cerdà va tenir en compte que anys després de què s’inaugurés l’Eixample correríem la marató per dintre del seu pla, però sens dubte que la gran xarxa de carrers amples, perpendiculars i travessers que va crear, amb fileres d’arbres a banda i banda, sembla pensada perquè aquesta bogeria nostra sigui possible fer-la amb més comoditat que no pas per carrers estrets i tortuosos. No se sap si va preveure-ho, però en qualsevol cas, moltes gràcies senyor Cerdà.

Aviat veurem el Parc de l’Escorxador a la nostra esquerra, i l’admirable i admirada escultura de Joan Miró, La dona i l’ocell. Una mica tapada per la caserna dels Bombers que s’ha ubicat aquí provisionalment.


Els veïns propers es queixen perquè, com sempre passa, no els fa gràcia: diuen que afecta a la visió de l’obra d’en Miró i resta espai públic, però, mal pensat que és un, em sembla que la incomoditat rau en el soroll que fan les sirenes. 

La dona i l’ocell al Parc de l’Escorxador
Parlant de l’obra d’en Miró, una observació particular: es obvi que l’autor, obligat segurament per les circumstàncies de l'època que la va realitzar (ja m'enteneu), deuria batejar el monument com “La dona i l’ocell” amb un eufemisme (les guies de la ciutat deien, i encara diuen: escultura de 22 metres que representa una forma femenina amb barret i sobre d’aquest la imatge d’un ocell) perquè com tothom sap, i ho confirmarem al passar pel costat, l'escultura és un enorme penis. De bonics colors vermells, grocs verds i blaus –característics de l’artista-, però un penis com una casa. De dona i d’ocell en té ben poc.

Una observació sobre el Parc de l’Escorxador: els urbanistes que el van modelar quan va deixar de ser l’escorxador municipal no podien suposar que el quadrat que configura l’espai, que són quatre mansanes de l’Eixample (1.000 metres mal contats) seria un magnífic lloc per córrer. No hi ha moment del dia que no s’hi vegi a corredors i corredores, més grans, més petits, fent el seus quilòmetres d’entrenament donant voltes al quadrat. I un sap d’un que hi va entrenar una marató i tot.


La zona s’anomena El Manhattan Barceloní pels moderns gratacels del costat dret. Contrasta amb el fet que fa uns trenta anys, quan encara existia l’escorxador, era un lloc on era fàcil creuar-se amb el bestiar que sortia dels corrals -convertits ara en modernes oficines de modernes empreses- camí de ser sacrificats.
L'Escorxador abans de convertir-se en parc. Les Arenes al fons
Girarem a l’esquerra pel carrer de Diputació tot passant per entre mig del Parc i del complex de les Arenes, l'antiga plaça de toros l'interior del qual va ser enderrocat, però una estructura especial va mantenir flotant la façana per conservar-la. Les Arenes, convertida des de fa poc en un modern centre comercial, a dalt de tot hi ha un gimnàs amb una pista circular exterior de tartan, de tres-cents metres, des de la qual els socis tenen una visió panoràmica de tota la ciutat mentre fan footing (o fan l'entrenament per córrer una marató...)

Una precisió: Les Arenes es va construir damunt d’un monticle al que anomenaven El Coll dels Enforcats. Era on ajusticiaven als reus segles enrere. I hi devien tenir feina, perquè hi havia disposades ni més ni menys que cinc forques. El lloc estava fora de les muralles de la ciutat, i d’aquí ve l’expressió, quan hom vol referir-se a un indret llunyà: “Està a la quinta forca”.

Creuarem el carrer Llançà i ens cridarà l'atenció un modern edifici de vidre annex a la plaça de toros. El què faltava per a que el conjunt (plaça de toros estil mudejar, diuen, i l’edifici enganxat) resultés un nyap per al meu gust. Abandonarem el carrer de Diputació agafant el següent carrer, el de Vilamarí.En farem cent metres per arribar a la Gran Via - abreviatura de l'oficial Gran Via de les Corts Catalanes que ningú anomena mai així – de la qual en farem un parell de quilòmetres fins al Passeig de Gràcia i més tard ens la tornarem a trobar al votant del Km 24, perquè, no en va, és el carrer més llarg de la ciutat. I a l’alçada del carrer Entença, hi veurem l'indicador del km 12.

Km 12 al 13

Els noms dels carrers que travessem per la Gran Via mentre fem aquest quilòmetre tenen una característica comuna especial: corresponen tots, un darrera l'altre, a personatges insignes de la Història de Catalunya. Poca broma!!!: Entença, Rocafort, Calàbria, Viladomat, Borrell, Urgell, Villarroel, Casanova i Muntaner Poca broma! En aquest quilòmetre, extremadament pla per a nosaltres a fi i efecte de que ens sigui molt plaent fer-lo, ens trobarem des d'un capità dels almogàvers com Berenguer d'Entença, fins a defensors de la ciutat de Barcelona com Rafael de Casanova.

Estaran tots els pròcers de casa nostra victorejant-nos -al menys el seu esperit- en les cruïlles de la Gran Via. I si estem atents a les vibracions que ens transmetin, gaudirem d'un honor més que s'afegirà al reguitzell d'emocions que estem experimentant aquest matí de març de 2013.

Una peculiaritat: durant l'època en la qual es van canviar molts noms dels carrers i places, els d'aquests il•lustres personatges no ens els van tocar. Únicament van castellanitzar el d'Urgell per "Urgel" (potser perquè era el carrer més ample de tots i s’hagués vist massa?) però la resta no ens els van canviar, la qual cosa és d'agrair. Fins i tot, al de Borrell, no li van treure la darrera ela. No pas en reconeixement, els organitzadors han pensat que en aquest lloc de la Gran Via pot ser un bon lloc per rebre una esponja per remullar-nos (Km 12,5), i així serà.



La Casa Golferics a punt de ser enderrocada. (Anys setanta)
A l'esquerra de la nostra marxa, a la Gran Via, hi ha dos interessants edificis: el de La Casa de la Lactància, passat el carrer Calàbria, i una mica més endavant, La Casa Golferics, a la cantonada amb Viladomat. El primer no el veurem perquè estan rehabilitant la façana. És una llàstima perquè és un edifici modernista de bon veure. Fou un centre de beneficència amb la missió de “repartir llet entre els infants de les famílies pobres”, que es va construir a primers del segle XX. Ara és un geriàtric. El segon, La Casa Golferics, conegut també com El Xalet , és una bonica vil•la modernista que va ser construïda l’any 1901 per a vivenda d’un senyor forrat de quartos , de nom Macari, que comerciava amb fustes (potser per això la casa en té tanta). El Xalet les ha passat de totes: Macari Golferichs i la seva família hi van viure uns anys; els negocis van minvar i se la va vendre a les Dominiques de la Presentació que la van convertir en una escola religiosa. Durant la guerra, les Joventuts Revolucionàries la van confiscar per fer-hi una universitat popular. Acabada la guerra, les monges la van recuperar, i en els anys setanta se la van vendre a Nuñez i Navarro per fer-hi pisos (ja se sap que aquesta constructora té autèntica dèria pels xamfrans). Va estar a punt de ser enderrocada, però els veïns del barri van fer una intensa campanya per tal d’evitar-ho. Ho van aconseguir, i des del 1989, després de ser restaurada, la Casa Golferics és un centre cívic extremadament actiu. És molt agradable de veure: recomano fer-li una ullada tot passant corrent, per més ràpid que es vagi per aquest punt de la Gran Via.

Una altra curiositat que constatarem al passar: la Gran Via és un carrer on hi ha molts geriàtrics per a la gent gran en els pisos de les primeres plantes -els principals se’n diuen a l'Eixample- de moltes cases. És gairebé segur que veurem com més d'un vellet o d'una velleta estarà a la finestra veient-nos córrer, emocionats; quasi tan emocionats com quan hi ha alguna manifestació ciutadana per aquest mateix carrer i se'ls veu traient el cap per celebrar-ne el pas.

El que no veurem, perquè només hi són els dies abans de Reis, és la Fira de Nadal que s'instal•la a banda i banda de gairebé tot el tram de la Gran Via que estem fent. Cal esmentar-la perquè durant aquells dies li donen un sabor especial i la trobarem a faltar. Tot i que s'ha de dir que ja no és tan entranyable com era fa anys, quan en lloc dels objectes d'artesania que és el que hi ha ara majoritàriament, el què sí trobaven eren tones de joguets el dia 5 de gener, fins a altes hores de la matinada, per als reis endarrerits.

Gran Via. (Primeries del segle XX)
Una cosa que s’ha de dir és que durant la marató, i especialment al passar per la Gran Via, podrem apreciar abastament un element molt característic de la ciutat: els plàtans a banda i banda de la calçada (els plàtans o els lledoners, que és el tipus d’arbre que els està substituint). Uns arbres que suposen un extraordinari complement a l’harmonia arquitectònica de l’Eixample per on estem corrent. Veure’ls durant tanta estona del recorregut, de segur que ens ajudarà. I estarem d’acord amb el famós arquitecte i urbanista barceloní, Oriol Bohigas, quan diu en referir-s’hi: “No hi ha dubte que les millors imatges de Barcelona inclouen l'esplendor primaveral de l'arbreda de l'Eixample quan es transforma en interminables túnels verds.”

I així, per un túnel tan agradable, arribarem fàcilment, com aquell que diu, a l’indicador del Km 13, que ens el trobarem en arribar al carrer Muntaner, passat l’Aribau Club, un cinema que ha tingut, per cert, diversos noms. Quan el van inaugurar li van posar Doré. Però en acabar la guerra, als sensors els deuria semblar una paraula catalana i el van canviar per Dorado. No sabien, o ningú els ho va dir, o si els ho van dir no en van fer cas, que el primer nom era un homenatge al famós dibuixant francès Gustave Doré.

Km 13 al 14

Per la Gran Via on venim –no sé si havent fet un terç de la marató ja hem començat a embalar-nos- haurem passat el Km 13 a tocar del carrer Muntaner, i una mica més enllà ens trobarem amb La Universitat, a la plaça que li dóna nom.

L’edifici d’aquesta antiga universitat, en la que encara s’imparteixen algunes carreres com les de Filologia i Matemàtiques, és obra de l’arquitecte Elies Rogent. Es va acabar de construir l’any 1870, tot i que la Universitat de Barcelona, com institució, va ser fundada l’any 1450 -és a dir que existeix des de fa 560 anys-. Passa però, que va estar ubicada en diversos llocs: al carrer del Carme, des d’on és va traslladar a la Plaça Universitat per on estem passant, o molt abans a la Rambla, en l’edifici del que ara és el teatre Poliorama, des d’on, en el 1714, i per estar-hi cent anys, va ser enviada per Felip V una mica lluny: al poble de Cervera.

Per al meu gust, la façana de La Universitat és molt austera i sense gaire atractiu, però el seu interior (avui no hi entrarem a veure’l perquè estem en un altre afer) és extraordinari. El paranimf és magnífic, i tenen molt encant els jardins, el claustre, i fins i tot les mateixes aules per on han passat il•lustres personatges de la cultura de casa nostra. Un element molt preuat de la Universitat és la seva biblioteca: és la tercera d’Espanya en nombre de llibres incunables. En té 783, noranta un dels quals no es troben en cap altra biblioteca de l'Estat, i quatre d’ells són únics al món. El més antic que conserva data de 1465.

Una cursa pasant per davant de la Universitat. Any 1916
A pocs metres, i passat el carrer Balmes, que tanca la relació de carrers amb noms d’insignes catalans que hem anat creuant des de la plaça Espanya -després dels escriptors Muntaner i Aribau i el mateix Balmes, també escriptor, filòsof, polític, capellà i no sé quantes coses més-, veurem, una mica amagat, un monument abstracte compost per vuit barres metàl•liques i anomenat Encaix, al bell mig del passeig de l’esquerra de la Gran Via. Va ser erigit no fa gaire en memòria de les víctimes d’un tràgic bombardeig que va tenir lloc durant la Guerra Civil aquí mateix. Bé, aquí mateix no; una mica abans: a la cantonada de Gran Via amb Balmes. No es veu gaire bé, mig ocult pels arbres, just davant del cinema Coliseum.

El Coliseum s’ha convertit en teatre. Es va inaugurar el 1923 com a cinema, i malgrat que s’hi projectaven pel•lícules de tota mena, un no pot evitar assimilar-lo amb aquell que fa anys estrenava gairebé sempre pelis de romans com Sansón y Dalila, Los diez Mandamientos, Cleopatra, o d’altres per l’estil, que eren anunciades amb milers de bombetes a la façana encerclant els cartells amb les cares dels protagonistes. I parlant de cine, una curiositat: el tram de la Gran Via pel qual estem fent aquest quilòmetre és el tros de carrer on hi ha hagut més cinemes de Barcelona per metre quadrat. Concretament, se’n han construït deu al llarg del temps, dels quals en queden dos. Tots dos, per cert, a la banda esquerra del nostre camí: el Coliseum i el Comèdia. 

"Toro meditant" . Gran Via - Rambla Catalunya
Una mica més enllà creuarem la Rambla Catalunya. Si fa bon dia i mirem de reüll a l’esquerra, veurem el Tibidabo a dalt de tot; i si no i en qualsevol cas, en primer terme, una petita escultura d’art no figuratiu d’un humorístic "Toro meditant". És una de les anomenades “escultures iròniques” d'en Josep Granyer. Aquesta del toro que està pensant diuen que ironitza sobre la famosa escultura “El pensador” de Rodin. Fa uns anys, al novembre de 2006, la policia va enxampar tres lladres que l’havien desmuntat del pedestal i el carregaven a una furgoneta. Al creuar la Rambla, tot vorejant una petita font circular amb quatre angelets damunt d’uns dofins, obra de Frederic Marès -un escultor que té moltes peces a Barcelona - si mirem a la dreta, veurem una mica de la Plaça Catalunya. (Més tard, en el km 37 la veurem millor...o pitjor, depenent de com hi arribem)

Deixarem la Gran Via a l’arribar al Passeig de Gràcia, per on girarem a l’esquerra, on hi ha una altra font circular, molt més gran que l’anterior però sense cap interès durant el dia (a la nit està il•luminada i llueix més). Al girar, val la pena donar un cop d’ull a una altra singular escultura que hi ha a l’esquerra i que és l’ Homenatge al Llibre. Un llibre mig obert, inspirat pel poeta transgressor Joan Brossa, que ell va anomenar "Poema Visual". Potser hi veurem algun llibre de debò dipositat per algú damunt la base, perquè el lloc ha estat un dels preferits pels amants del book crossing (com se sap, un costum urbà que consisteix en deixar un llibre en qualsevol indret de la ciutat perquè un altre l’agafi i el llegeixi). Està al final dels Jardinets de la Reina Victòria, un petit parterre entre Rambla Catalunya i Passeig de Gràcia pel costat del qual passarem, i davant del Cine Comèdia, un sumptuós edifici que fou un palau en principi, més tard un teatre, i finalment una sala multicinema.

A propòsit del Comèdia: quan era un teatre, hi van representar “La Ratonera” de l’Agatha Chistie, l’obra que fan a Londres des de fa 58 anys en el mateix local. Ella va venir a l’estrena poc temps després d’haver-se casat en segones núpcies amb un arqueòleg, i aquí, a Barcelona, va dir una frase sobre el seu matrimoni que va resultar cèlebre: “M’hi vaig casar per una raó: les dones que es casen amb un arqueòleg tenen molta sort: com més anys fan, més agraden als seus marits” Agatha Chistie (1890-1976), ”La reina del crim" Recordar l’enginyosa senyora que escrivia novel•les policíaques com ningú ens anirà bé. Sí, perquè durant els darrers quilòmetres hem estat baixant i planejant, però ara s’haurà acabat tanta placidesa i començarem una pujadeta, tot i que molt suau, pel magnífic i senyorial Passeig de Gràcia, el carrer on hi vivia l’alta burgesia catalana de principis del segle XX, i en el qual el modernisme hi és molt present com anirem veient.

I pujant pel passeig, a l’alçada del carrer Consell de Cent, sota d’una d’aquelles faroles encastades en uns bancs de pedra que tots diem que són obra d’en Gaudí però que no ho són, trobarem el Km 14.

Km 14 al 15

El Passeig de Gràcia per on estem pujant, és l’epicentre de la dreta de L’Eixample, l’espai urbà en el qual haurem entrat a partir del carrer Balmes fa un moment, que el divideix. La part esquerra és on s’hi van construir els serveis de la ciutat (Hospital Clínic, Bombers, Presó Model...) des que en Cerdàel va dissenyar, i la part dreta... bé, la dreta és la dreta a tot arreu, i els millors habitatges i edificis de l’època estan a la dreta de l’Eixample. I encara ara, el metre quadrat més car de Barcelona està aquí, en aquest lloc on justament estem corrent.

De sempre, el Passeig de Gràciaha estat un carrer que dóna prestigi a qui s’hi instal•la. Ho saben molt bé la gent de la moda i per això hi són presents les boutiques de les millors marques, des de la de Loewe fins a la d’Armani passant per la de Chanel, Ives Saint-Laurent, Hermes, Valentino..., tot el glamour del món es concentra aquí. Unes marques, per cert, que tot i que fan descomptes per les rebaixes de gener -fins el 50% i tot, com tothom- no acostumen a publicitar-les gaire. Ho fan d’una manera molt discreta, sense que es vegi als aparadors, ja se sap, com cal fer-ho per a l'alta burgesia...

En aquesta marató, serà un privilegi poder córrer per les calçades centrals de molts carrers en lloc dels vehicles. Ja ho hem dit abans. Pel Passeig de Gràcia també, i ho farem precisament pel mateix espai on els burgesos de principis del XX passejaven mentre es miraven i es deixaven mirar, fins que els cotxes els van fer fora. Nosaltres, almenys per un dia, ens venjarem d’allò que els van fer.

En el tram que estem fent pel Passeig de Gràcia veurem les mostres més apreciades i significatives del modernisme català. A banda dels esplèndids i característics bancs i fanals del passeig -dissenyats per l’arquitecte Falquèperò sovint atribuïts erròniament a en Gaudí pel seu estil - ens trobarem, a l’esquerra nostra, a pocs metres de la senyal del Km 14, amb els edificis de les magnífiques Casa Lleó Morera, Casa Amatller i Casa Batlló, que formen part de la famosa Mansana de la Discòrdia , cent metres de veritable centre simbòlic del Modernisme.


Un apunt: se li diu Mansana de la Discòrdia com a referència a una baralla entre tres belles dones que, segons la mitologia grega, va fer esclatar la Guerra de Troia. En aquest punt del Passeig de Gràcia per on estem passant -mirant de reüll les tres cases per relaxar-nos- va succeir el mateix quan es van construir: els que havien de ser propietaris volien tenir millor habitatge que el veí per tal de mostrar que tenien més diners. I així, Lleò Morera, que era un pagès molt ric, li ho va encomanar a Domenec i Montaner; el senyor Ametller, un fabricant de xocolata, a un altre ja famós arquitecte, en Puig i Cadafalch; i el senyor Batlló, fabricant de teixits, ni més ni menys que a Antoni Gaudí. I va ocórrer, també, que els tres arquitectes van rivalitzar a mortentre si per veure qui era el més sofisticat i enginyós. I certament, el resultat va ser que les tres cases són veritables obres d’art. Ens anirà bé, de reüll encara que sigui, fer-hi una mirada mentre pugem.

De les tres cases, la que va resultar més lluïda per a tothom, és la darrera, la Casa Batlló (llàstima que al costat mateix, tocant a Aragó, n’hi té enganxada una de vulgar, més alta, que li resta perspectiva). El millor, especialment, és la seva façana, el significat de la qual ha estat sempre motiu de discussions. Alguns que hi entenen diuen que l’objectiu de Gaudíva ser edificar una lloa a la llegenda de Sant Jordi, de manera que la part de dalt seria el llom del drac; la torreta simbolitzaria la llança del guerrer; i els balcons de ferro representarien les restes dels àpats del drac vençut. Déu n’hi do les coses que hi veuen els experts, perquè una altra versió diu que és una al•legoria de la festa del Carnaval: el terrat seria un barret d’arlequí; els balcons, les màscares de ball; i la cascada multicolor de ceràmica de la façana seria el confetti de la festa. Déu n’hi do!

Per cert, com davant d’aquestes cases sempre hi ha un munt de turistes japonesos fent fotografies de tot el què es veu i el què no es veu, no seria gens d’estrany que aficionats com
són a les maratons, també ens en fessin més d’una a nosaltres mentre passem..

I seguint amunt, ens toparem amb una altra icona de la ciutat: La Pedrera, obra que Gaudí va realitzar entre l’any 1906 i 1910 per encàrrec de la família Milà(parents de la Mercedes Milà del Gran Hermano), considerat com un dels més imaginatius edificis de l’arquitectura mundial, perquè més que una casa d’habitatges és una mena d’escultura; una harmoniosa massa de pedra ondulant sense cap línia recta, reconeguda per la Unesco com “Patrimoni de la Humanitat”.
La Pedrera
S’ha de dir, però, que La Pedrera va ser molt criticada en l’època en que fou construïda. S’expliquen anècdotes –qui sap si del tot certes - com la del polític francès Clemenceau, que al veure-la va retornar esparverat cap a París sense ni tan sols pronunciar la conferència per a la qual havia vingut, i en arribar a França va escampar la llegenda de què a Barcelona es construïen “maisons pour des dragoons” (cases per a dragons). O com la dels maldecaps d’una inquilina per voler posar un piano al pis i no poder fer-ho per la manca de parets rectes– el cert és que no n’hi ha ni una i no si pot penjar ni un quadro - que li va servir al poeta Josep Carner per escriure un vers ironitzant-ho:

"En Gaudí mira el saló amb aquella atenció.
Ressegueix tots els indrets i mesura les parets.
D’un brocat alça les gires i separa cinc cadires.
I aleshores, somrient, va movent el cap d’argent.
La senyora, esperançada, va a saber-li l’empescada.
“- Tanmateix, senyor Gaudí! Digui, digui, ja pot dir.”
Don Antoni, amb la mà dreta, es rascava la barbeta.
“- És vostè, diu molt atent, qui es dedica a l’instrument?”
La senyora que li explica “- Oh, veurà, toco una mica.”
I va dir el senyor Gaudí: “- Doncs miri, toqui el violí.”


Passada La Pedrera, en arribar al carrer de Rosselló deixarem el Passeig de Gràcia i girarem a la dreta. Justament al girar, al xamfrà del Passeig amb Rosselló, hi ha la joieria de luxe Pomellato, que fins fa uns anys era un restaurant dels més antics de la ciutat. Va obrir les portes a principis del segle XX amb el nom de La Punyalada, i es diu que els amos li van posar així perquè els preus dels plats eren molt cars, i van voler, humorísticament, advertir-ho als possibles clients. Com sigui, el local es va convertir en un dels més concorreguts de la Barcelona de llavors, on s'hi reunien els intel·lectuals de la ciutat per fer-hi tertúlia, al front de la qual en Santiago Rusiñol, el famós poeta, pintor, escriptor i dramaturg, autor de l'"Auca dels Senyor Esteve", una obra que s'esta representant actualment al TNC precisament.

Avançarem per Rosselló travessant el carrer de l’eclesiàstic Pau Claris, i tot seguit, al creuar La Diagonal, ens trobarem amb un indicador important, bonic, d’un número que fa patxoca vull dir: el del Km 15.


Km 15 al 16

Travessarem per Rosselló el carrer de Llúria en la confluència amb La Diagonal. A propòsit de Llúria, hem de dir que nosaltres (d’igual manera que fan els guanyadors de les guerres; és a dir que “el que estigui el que estigui lliure de pecat que llenci la primera pedra...”) vàrem catalanitzar el nom d’aquest almirall de la Corona d’Aragó i Catalunya d’origen calabrès. Com que va conquerir moltes terres ens el vam fer nostre. Es deia "Rogerio de Loria". Li vam fotre "Roger de Llúria" i així s’ha quedat. Millor dit, s’ha quedat "Llúria" bàsicament. El cert és que l’honorem amb un carrer (i amb un senyal quilomètric de la marató a tocar!), però pel que diuen els seus biògrafs, era un paio de cuidado.






Al creuar La Diagonal passarem per davant d’un altre espectacular edifici de Barcelona a la nostra dreta: Can Terrades, la casa de les tres germanes Terrades, anomenada popularment La Casa de les Punxes, que ocupa tota una mansana. L’obra és de Puig i Cadafalch i es coneix de sempre com La Casa de les Punxes per les agulles de les torres de la seva teulada. En el seu moment va ser la residència de tres filles d’un banquer, que els hi va voler deixar com a part de la seva herència.

Plafó de la Casa de Les Punxes
al carrer de Rosselló.
Com que passarem corrent no ens hi podrem fixar massa, però criden l’atenció el plafons de ceràmica de colors que hi ha a la façana amb temes patriòtics. El més significatiu de tots és precisament el del carrer Rosselló, amb un Sant Jordi i una franja que diu textualment: “Sant Patró de Catalunya, torneu-nos la llibertat”. Estranyament, el rètol no va ser eliminat pels censors de la postguerra i va restar en el seu lloc durant tota la dictadura; potser perquè van considerar que tenia connotacions religioses... o perquè està molt amunt i no el van veure.

Seguirem pel carrer Rosselló i anirem fins a Sardenya, on ens trobarem l’indicador del Km 16, planejant en tot el quilòmetre.

Atenció: és veritat que per aquest lloc, i per molts altres del circuit, es planeja. Però compte, ens adonarem, corrent per Barcelona, que la ciutat està plena de desnivells per superar el què eren les lleres dels torrents i rieres. Ens adonarem –amb cotxe no es nota- que l’Eixample es va construir i urbanitzar sobre un pla que n’estava farcit. De tal manera que algun d’ells, especialment les “rambles” i els “passeigs”, i no diguem els carrers que duen el nom de “Torrent de...” o “Riera ...” ho eren.
Barcelona farcida de rieres i torrents fins el segle XVIII

Bé, allò a que vaig és que alguns carrers tenen un desnivell (lleugera baixada i lleugera pujada que conforma la llera) a l’apropar-s’hi i al superar-lo. Res important, quasi imperceptible, però que en alguns casos ens pot estranyar comprovar que en un tram que ens sembla pla, el rellotge ens marca uns segons més del compte (tot i que ens sembli que mantenim el ritme) pels petits tobogans que hi pugui haver. Vull dir que ens marqui més temps que el d’un altre tram que realment sigui absolutament pla.

De torrents, rieres i rierols n’hi havia uns quants a Barcelona fins els segles XVIII-XIX, i alguns carrers transversals i para•lels al mar tenen lleugers desnivells, encara que ens semblin plans . Sí correm tantes hores com avui, qualsevol d’aquestes petites desigualtats que es formen en el que en un dia van ser les lleres per on passava aigua, suposen petites baixades i pujades. Convé tenir-ho en compte: avui correrem per damunt d’unes quantes; algunes ni les notarem, però hi són.

Això és fa patent en l’enclavament de Rosselló–Passeig de Sant Joan. (De fet, el nom del passeig li ve perquè antigament hi passava la Riera de Sant Joan). Molt suau el toboganet, però hi és. Tot i que no cal dir allò de que “El que avisa no és traïdor” perquè quasi no es nota...però hi és.


Km 16 al 17

Ara em dono compte que tot i que he dit en algun moment que en córrer una marató no ens hem d’encaparrar amb el temps-especialment els que la fan per primera vegada- en el quilòmetre anterior no he parlat d’altra cosa que del temps que es pot perdre per culpa dels petits desnivells del sòl de Barcelona. No en feu massa cas: està vist que això del crono és un malson...Però potser ens pot servir fins i tot d’entreteniment -que sempre és bo en una prova tan llarga- el veure sí podem apreciar, mentre correm, sí hi ha o no desnivells en les confluències del circuit.

Baixarem passat el Km 16 pel carrer de Sardenya, i a punt d’arribar a La Sagrada Família, la intuirem per la quantitat de guiris que trobarem apropant-s’hi, embadalits pel que els hi han explicat que veuran. Aniran com cecs; alguns ens aplaudiran al passar, però la majoria estaran sublimats per l’emoció que els espera com és el veure l'èpica obra d’en Gaudí, absents a la nostra d’èpica. Tot seguit tindrem a la nostra esquerra La Sagrada Família, l’obra més representativa d’Antoni Gaudí iniciada l’any 1882, encara inacabada...i va per llarg.

La Sagrada Família té una qualitat arquitectònica espectacular, i és un edifici – si es pot dir així- que et deixa bocabadat malgrat les vegades que hi passis per davant. I a nosaltres, avui, que hi passarem corrent tan a prop, de segur que tornarà a impressionar-nos; no sé si tant com als milers d’estrangers que hi ha cada dia mirant cap a dalt, però.L’obra ha estat alabada per tothom, tot i que s’ha de dir que hi ha a qui li resulta estranya, tètrica, lúgubre...poc d’acord amb el que s’espera d’un temple. De totes maneres és el que devia pretendre el mateix Gaudí -un home del qual es diu que era taciturn i de religiositat obsessiva - perquè poc abans de la seva mort va dir-li al seu amic i biògraf Joan Bergós unes coses que em semblen molt significatives. Fixem-nos: “Pot ser que algú trobi massa extravagant aquesta façana de La Passió, però voldria que arribés a fer por, i, per tal d’aconseguir-ho, no escatimaré el clarobscur, els elements sortints i els buidats, tot el que resulti del més tètric efecte.”


Imatges de Subirachs a la Sagrada Família
La Sagrada Família és impressionant. També és desigual. Ho és a causa de la intervenció de diferents arquitectes i escultors que ha tingut la seva construcció al llarg de més de cent anys. Les imatges i figures de l’escultor actual, Josep Maria Subirachs, encarregat de fer les de la façana des de l’any 1987 -que va treballar i viure en un petit i modest habitatge de l’interior del propi temple, d’igual manera que ho va fer en Gaudí- han estat sempre molt discutides. Alguns li critiquen les formes cubistes de les escultures, molt allunyades de la idea original, fins i tot, diuen, amb la inclusió de la figura del mateix Gaudí en un lloc de la façana.

També hi ha qui opina que Subirachs ha captat el dramatisme i la visió nacionalista i catalanista que volia Gaudí – les torres diuen que recorden els castellers - com s’aprecia a la porta principal del temple, on hi figura un plafó amb el poema del llibre La pell de brau de Salvador Espriu:

"A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol".


Tindrem temps suficient per judicar un cop més tot plegat, perquè per molt ràpid que sigui el nostre ritme, veurem molt bé l’imponent monument durant una estona.

Baixarem pel carrer Sardenya fins el de València, i després de girar, passat el carrer de Padilla -el nom del qual honora un aristòcrata de Castella del segle XV que, sense cap relació amb Barcelona no se sap perquè té un carrer al seu nom- trobarem l’indicador del km 17.


Km 17 al 18





Al carrer de València, catorze metres més enllà de l’indicador del Km 17, no serà estrany que hi hagin moltes senyeres per coincidir amb el 17.14. Ens emocionarà i seguirem.

Ho farem recordant, a propòsit de la monumental obra de la Sagrada Família, que hi va haver una bona controvèrsia quan es construïen les vies de l’Ave per sota del carrer per on estem corrent. Entretenir-nos en pensar-hi ens pot ajudar a alleugerir la dificultat d'aconseguir la nostra particular obra d'avui. Hi va haver molta gent que deia que tenia por perquè podia afectar els fonaments del temple. Els tècnics asseguraven que no passaria res. Els veïns, però, no ho creien així, i alguns deien que només faltaria que caigués per culpa del túnel i haguéssim d’esperar 150 anys més per veure-la acabada.

També ens pot ajudar el recordar – especialment els que l’hagin fet algun cop - que a l'indret se celebra la Milla Sagrada Família. Tot i que no és una prova pròpia de fondistes, no seria d’estranyar que hi hagués algun dels que corren avui que hi hagi participat. I en qualsevol cas, val la pena dir que és una carrera que es fa cada any a l’abril, per la Festa Major del barri, i des de fa vint-i-quatre. més de 2.000 corredors i corredores corren les diverses milles que es fan, per a totes les edats i categories, en un circuit a l’entorn de les tres mansanes que formen el Temple i les places Sagrada Família i Gaudí, que inclou dues pujades pel carrer Sicília.


Rellotgeria als Encants Nous. Any 1935
A la meitat d'aquest tram del carrer València, entre el carrer Cartagena i Dos de Maig hi veurem a la nostra dreta un curiós edifici de varies cases de veïns, els baixos de les quals alberguen un mercat de tot tipus d'objectes per a la llar, roba, eines...on s'hi poden trobar algunes gangues. S'anomenen Els Encants Nous -no confondre aquesta galeria comercial amb Els Encants Vells que estan bastant més avall, a la intempèrie, a la Plaça de Les Glories- i hi són aquí des de fa més de setanta anys. Bastant decadent actualment, pot dir-se que va ser una de les primeres de les superfícies comercials que van existir a Barcelona; una mena d'illa Diagonal, vaja, que tenia molt d'èxit a la meitat del segle passat. Fins i tot té una parada de metro de la línia 2 amb el seu nom, "Encants".
Avançant, quasi al final d'aquest quilòmetre pel carrer València, tot arribant a la Meridiana, alguns recordarem que per aquest mateix punt hi passem al novembre quan correm una cursa històrica i entranyable: la Cursa Popular del Clot-Camp de l'Arpa. Històrica perquè fa més de 30 anys que se celebra, i entranyable perquè és una d'aquelles proves populars de barri, on tots els veïns hi posen el coll per a que surti bé...i fa més de 30 anys que ho aconsegueixen!

No seguirem pel carrer València quan trobem la Meridiana com ho fem en la Cursa del Clot-Camp de l'Arpa. Abandonarem el carrer quan arribem a l’avinguda i l’enfilarem, a l’esquerra, per trobar-nos al cap de cent metres amb el senyal del Km 18.



 
Km 18 al 19

Al començar el nostre recorregut per l’Avinguda Meridiana, haurem deixat el barri del Clot i entrarem al petit barri de Navas del districte de Sant Andreu. La zona no es va començar a urbanitzar fins acabada la guerra. Hi passava el tren pel mig i va trigar temps a que hi haguessin cases; n'hi havien, però molt poques.

Un d’els edificis que veurem i ens cridarà l'atenció serà el de la Parròquia de Sant Joan Bosco, a l’esquerra del nostre pas, passat el carrer Biscaia i en plena Meridiana. És una església de fa uns quaranta anys, que té una construcció bastant original com veurem: una barreja d’una mena de piràmides de diferents mides, amb teulades de xapa. No se sap si la singularitat de l’església de Sant Joan Bosco, fundador dels salesians, és degut al poc convencional que era el sant. Un sant atípic, en diríem, perquè era molt aficionat a la màgia. S’explica que quan encara era un nen, anava a les fires dels pobles a veure els mags. I va tenir més d’un problema amb algun perquè els descobria el secret dels jocs de mans, no vol dir que fos per intervenció divina. Però, com sigui, fa cosa de cinquanta anys el van anomenar patró dels il•lusionistes. Li varen donar feina, perquè ja era patró del cinema i dels Cuerpo de Especialistas del Ejercito de Tierra.

Seguint per Meridiana (anava a posar pujant, però no; potser és per un efecte òptic, però la Meridiana és bastant plana) veurem a l’esquerra un conjunt de cases barates anomenades popularment “Les cases del Governador” . Varen ser construïdes per l’Obra Sindical sobre el solar d'una antiga bòbila i inaugurades poc després d’acabar-se la guerra per Antonio Correa, un dels primers governadors de Barcelona d’aquella època d’infausta memòria.



El governador Correa saludant uns nens. Any 1941
Si no les veiem no ens haurem perdut res. La referència ha estat només per poder fer una mica de safareig i dir que, del senyor governador civil se n’explicava coses de tots colors; la més benigna era que els diumenges anava ni més ni menys que a tres misses: a les onze, a les dotze i a la una. Alguns deien que ho feia perquè era molt religiós, però altres -els que més- opinaven en veu baixa -molt baixa en aquella època- que com que li agradava molt sortir als diaris, ho feia perquè aparegués la seva foto, com més vegades millor, a la premsa del dilluns. L'historiador Javier Tébar, en el seu llibre "Barcelona, anys blaus", el descriu com un home pentinat amb brillantina, ultracatòlic, solter, misogin recalcitrant, guerrera blanca o negre, camisa blava, boina vermella i sempre acompanyat del bastó de comandament com a senyal de "ordeno i mando".

I justament al costat de les cases del Governador, a la cruïlla de La Meridiana amb el carrer de Felip ll –un rei d’Espanya del segle XVl a qui, tot i que es va casar quatre vegades, anomenaven “El Prudente”; disculpeu l’acudit- , trobarem l’indicador del km 19. Ja sé que encara falta molt per acabar la marató, però la meitat -la mitja- la tenim cada vegada més a prop, i a partir de llavors, tot serà restar! Per celebrar-ho, i tenint en compte que cent metres més amunt de l’indicador passarem el carrer Garcilaso de la Vega, potser és moment de recordar el començament d’un sonet d’aquest poeta, considerat com el primer poeta humanista en llenguatge popular. És d'esperar i desitjar que a ningú li encaixi aquest vers en aquest moment de la prova...

"Cuando me paro a contemplar mi estado
y a ver los pasos por dó me ha traído,
hallo, según por do anduve perdido,
que a mayor mal pudiera haber llegado".

Km 19 al 20

Seguirem pujant per la Meridiana (quina mania!: seguirem planejant) i a la llunyania albirarem la Serra de Collserola, i molt a prop, a la mateixa Meridiana, l’Hipercor.

Veure la muntanya ens donarà pau; veure els magatzems ens donarà ràbia. Sense voler, recordarem un infaust atemptat de fa anys. Val més no pensar amb els morts que hi va haver. Deixem-ho. Sí mi he referit és perquè, vulguis o no, no ens podem sostraure a un fet esgarrifós que va ocórrer just a tocar de per on passarem, per més que avui sigui un dia de festa per a nosaltres. Tot, el més bonic, i el més lleig, configura la nostra ciutat. Tot, el més noble, i el més aberrant, conforma la nostra societat.

Deia que ho deixéssim, que no penséssim amb els morts que hi va haver, però potser, més d’un, entre els que mi vull comptar, just en aquest punt de la nostra cursa ho recordarem. Pensar-hi un moment, quan arribem a la Plaça de la Tolerància, a la nostra dreta, serà un petit homenatge als 21 innocents que van perdre la vida un calorós dia del mes de juny de 1987.

Estarem en ple districte de Sant Andreu; millor dit, passat l’Hipercor, al bell mig de dos barris: el de La Sagrera a la dreta de la Meridiana, i a l'esquerra el districte de Nou Barris. A l’esquerra de per on estem passant, fins fa uns anys, hi havia un canòdrom, l’últim dels que quedaven a Espanya, un d’aquells llocs on hi corrien uns pobres gossos per a que la gent apostés pel guanyador. El Canòdrom Meridiana en dèiem, i no sé si perquè l’Ajuntament necessitava espais -hi volen fer un centre d’art, diuen- o per la pressió de les manifestacions dels amics dels animals que demanaven el tancament per l’explotació a que estaven sotmesos “els millors amics de l’home”, va haver de tancar. Clamaven per les deplorables condicions que patien 800 gossos, que es passaven en una gàbia d’un metre quadrat 23 hores del dia. Repeteixo, no sé sí va ser per les seves reivindicacions -o perquè el negoci era ruïnós- afortunadament, ja no ho veurem.

Canòdrom Meridiana
Nou Barris és un districte que esta composat no per 9 sinó per 13 barris.Les peculiaritats de la història recent de Nou Barris, punt d’acollida d’una part important de la immigració obrera que va arribar a Barcelona en les dècades dels anys 1950 i 1960, l’han convertit en el districte amb més barris. Un d’ells, el de Vilapicina i la Torre Llobeta és el que toca més a prop del nostre camí, i la punta inferior del de Porta -que conté les pistes d’atletisme de Can Dragò- quan dintre de poc arribem al Passeig de Fabra i Puig.

També Nou Barris, tot i que recent, té història. Una de xocant és la que explica que, acabada la guerra, i quan el depurar els noms dels carrers era l’afició predilecta dels governants de llavors, li va tocar el rebre a un dels carrers del que en aquella època era les afores de Sant Andreu i avui Nou Barris. El carrer duia el nom de Charlot, o sigui (aparentment) el de Charles Chaplin, i li van posar Padre Rodés. El per què es va canviar és molt senzill: en Charles Chaplin era comunista i el pare Rodés era un capellà. El divertit de l’assumpte és que els inquisidors, a més a més de ser-ho, eren uns indocumentats perquè el nom de Charlot al carrer no l’havien posat durant la República en honor del genial artista sinó d’un tal Carmel Tusquellas, un torero barceloní nascut el 1893 que va popularitzar les corrides còmiques -les charlotades- utilitzant el pseudònim de Charlot.

El Charlot autèntic
No les veurem, però passarem molt a prop de les instal•lacions del Club de Natació de Sant Andreu. A cent metres, a la nostra dreta, passat l’Hipercor, i val la pena referir-s’hi per allò de que els seus socis són esportistes com nosaltres. És un club de natació i waterpolo que es va fundar fa quasi quaranta anys, i darrerament, s’ha format una secció de triatletes.

El barri de Sant Andreu de Palomar, que forma part del districte, era en el segle XIX un dels pobles més antics de les rodalies de Barcelona abans d’annexionar-s’hi -no sense dificultats i a contracor dels seus habitants- l’any 1897. Es calcula que ja hi vivien santandreuencs en el segle X. I de fet, la història de Catalunya sí refereix al recordar que va ser en el poble on es van revoltar els seus segadors tot iniciant una guerra que va durar dotze anys, i que més tard va donar nom a l’himne del país. Actualment, el districte de Sant Andreu està farcit d’entitats culturals -el Centre Cívic de Sant Andreu és paradigmàtic en aquest aspecte- i esportives, algunes amb molt pedigrí, com és el cas de l’Unió Esportiva Sant Andreu, que ja ha celebrat el seu centenari.

Seguirem avançant per Meridiana, i just en arribar a la Rambla de Fabra i Puig trobarem la senyal del Km 20, un altre dels indicadors que donen alegria de veure. Una anècdota: el carrer d’abans d’arribar a Fabra i Puig, és diu "la Jota". L’origen del nom és divertit. No té res a veure amb el ball tradicional: quan es va projectar, a principis del segle XX, en el plànol d’urbanització li van posar “Carrer lletra J”. Els veïns li van afegir “ota” a mà als rètols aprofitant l’avinentesa, i carrer de la Jota s’ha quedat oficialment.

Km 20 al 21

Haurem deixat la Meridiana i agafat el passeig de Fabra i Puig -un nom en honor de dos germans: un dels quals alcalde de Barcelona durant un any (1922-1923) i l’altre, juntament amb el primer, amos tots dos d’una famosa fàbrica de filatures: la Fabra i Coats- per fer-ne un petit tram, fins Concepción Arenal, que l’agafarem girant a la dreta fins tornar a trobar l’Avinguda de la Meridiana per baixar pel mateix lloc que hem pujat. Una acotació: baixar i pujar per la Meridiana és una manera de parlar; ja em dit abans que és més plana del que sembla.

Una curiositat: quan girarem per Fabra i Puig per agafar Concepció Arenal, estarem molt a prop d’una singularitat que es conserva al carrer del costat. Enclastat a la paret d’un edifici del carrer Sòcrates, hi ha el casc d’una bomba de canó que va ser llançada des de Montjuïc per les tropes del brigadier Prim (més tard general), per tal de reprimir els habitants de Barcelona i del que llavors era el poble de Sant Andreu, que estaven en contra de la política econòmica del moment. No va se la única bomba; en varen caure més de mil. Aquesta, que no va esclatar, la va voler conservar l’amo de la casa, i un cop desactivada segueix a la façana. Molta gent es pensa que és de la guerra del 36, però no, el bombardeig des de Montjuïc va ser al desembre de 1842.

Al voltant d’aquest punt, haurem passat el quart avituallament. No passem de llarg per res del món; no ens podem oblidar de beure aigua, i sí n’hi ha, que n’hi haurà, una mica de beguda isotònica.

A propòsit d’això de la beguda als avituallaments: anys enrere els metges recomanaven beure una ampolleta sencera d’aigua cada 5 quilòmetres, sota pena d’acabar molt fotut sí no ho feies. També recomanaven beure aigua, com més millor, des d’un parell de dies abans, i no era gens estrany veure corredors que tant el divendres com el dissabte anaven amb una gran ampolla d’aigua a la mà tot el dia. Ho veies quan anaves a recollir el dorsal. Ara, en canvi, hi ha alguns metges que recomanen no beure tanta aigua; fins i tot afirmen que únicament s’ha de beure sí tens set, i durant la marató una glopadeta i prou, per no sé que de la hiponatremia que en diuen. Hem disculparan: un no vol fer experiments, i sí a un li ha anat bé beure en tots i cadascun dels avituallaments la famosa ampolleta –sencera o quasi-, seguirà fent-ho.


Més coses sobre els avituallaments d’anys enrere (se m’està veient que soc ultra-veterà?): ens donaven únicament aigua a tots els avituallament de les maratons; com a molt, una mica de Flectomin a partir del Km 20 o 25, que eren uns polvets de sals minerals. Ara, segur que en aquests hi trobarem alguna beguda energètica, i això sí que em sembla bé; millor que els polvets, sí més no pel gust. Aprofitant els avantatges dels nous temps, val la pena beure’n una mica també. Per cert, la beguda energètica ens la donaran en un got, que és fàcil fotrete-la per damunt i no poder beure'n gaire. Però hi ha una “tècnica” que ho evita: S'ha de subjectar el vas, prement-lo, per fer que l’aigua baixi pel canal que s’hi forma...i mirar de tenir sort!

Ei! Em dono compte que sense voler-ho m’ha sortit la síndrome de Pigmalió que un porta dins, aconsellant a tort i a dret, i aquests escrits no van d’això. Però com que escrit està, ho deixo. Torno, però, als afers que ens ocupen, que és la descripció dels llocs per on passem, feta per un cronista amateur.

Dèiem que, avançant per Concepción Arenal haurem retornat a l’Avinguda de la Meridiana al trobar el carrer Dublín. El nom de Concepción Arenal posat a aquest carrer per on passarem, correspon al d’una sociòloga i pedagoga que va fundar la Creu Roja a Espanya. Avançada en la època que va viure (1820 – 1893), va lluitar per la qüestió obrera, la reforma penal i la defensa de la dona. El de Dublín no cal dir que correspon al de la capital d’Irlanda, i el de Meridiana -que ens l’havíem deixat- recorda que li ho va posar en Cerdà perquè el va fer coincidir amb el Meridià de Greenwich, la línia imaginaria que uneix els pols nord i sud passant per un antic observatori astronòmic que hi ha a Londres, en el suburbi d’aquest nom. Quins paios els anglesos del segle XIX!

En aquest punt on estem corrent ara, és el barri de La Sagrera -que tampoc no havíem dit res dels seus orígens tot i que hi hem fet els dos darrers quilòmetres-. El nom de La Sagrera prové de quan a l’Edat Mitja les esglésies tenien un espai consagrat de 30 passes al seu voltant i per tant immune a qualsevol assalt. Ja ho diu l’Auca de l’Abat Oliba “I places dites sagreres, refugis contra quimeres”. La Sagrera va ser un barri on el primer terç del segle vint van arribar onades d’immigrants procedents del sud de la península, a la recerca d’una millor vida, i molts es van instal•lar on i com van poder. Hi havia més d’un pis de tres petites habitacions on s’hi aplegaven quinze o setze persones, i les dificultats per sobreviure eren molt grans. En el barri hi havia un nucli al que els mateixos veïns anomenaven literalment El Barranco del Hambre. Amb això no cal dir res més; mèrit és el que la gran majoria dels seus habitants, que van venir a treballar feines molt dures, van anar prosperant com es mereixien.

Tornarem a baixar per la Meridianarefent el camí que hem fet fa uns moments per la mateixa avinguda, i veurem corredors i corredores al nostre costat, que estan pujant, d’igual manera que en vèiem baixant quan nosaltres pujàvem. Aquesta circumstància del circuit té el seu atractiu: mentre puges et permet veure als que ja baixen perquè van davant teu, i pots veure als que van darrere quan has girat i el que baixes ets tu, i pots saludar a uns i als altres sí els coneixes. Una recomanació al respecte als debutants: és de mala educació atlètica saludar de manera massa estentòria als que van darrere teu i estan pujant. Es pot fer. S'ha de fer, però prudentment; sense que es vegi que estàs molt content perquè a aquell o a aquell altre li portes dos o tres-cents metres.

Amb el què acabo de dir m’he permès una broma, suposo que s’entén. Me l’he permès, perquè estem apunt d’arribar a la meitat de la prova i estem alegres. De moment, a l’alçada del carrer de Felip II, que “ja el coneixem d’abans”,trobarem l’indicador del Km 21.


Km 21 al 22

Passat el carrer de Felip II, ens trobarem el punt de la mitja marató, un senyal que no cal dir que ens omplirà d’emoció. Mirarem el crono i veurem, segur, que anem bé, molt bé. De temps, d’ànims, de ritme, de tot. I feliços com uns nens, seguirem per la Meridiana fins el carrer de València desprès de passar el senyal del Km 22. (Com que el tram el coneixem d’abans, estalvio repetir el que hi ha).

Km 22 al 23

En arribar al final de Meridiana girarem a l’esquerra per València i penetrarem al barri del Clot. Un nom de territori que ja es deia Clotus Melis (Clot de Mel) a l’edat mitjana, un terreny on es cultivava una mel excel·lent segons diuen els historiadors, que es venia a la Barcelona medieval. A poc d’haver fet el gir hi ha un edifici de maó vist a l’equerra, que són les restes de la fàbrica coneguda com el Vapor del Clot. Ha estat molt transformat, però la façana del carrer València que dóna accés a un passatge interior, conserva les característiques principals de quan es va construir a finals dels segle XIX, tot i que el seu valor arquitectònic no em sembla especial. Actualment hi ha oficines i habitatges.

Creuarem també el carrer del Clot, conegut fa anys com el Camí del Mig -es diu que fou una via romana en l’antiguitat-, i veurem l’Escola Tecnica Professional del Clot a la cantonada dreta, abans de pujar el pont que salva les vies del tren. L’escola, que és dels jesuïtes, es va inaugurar l’any 1900 amb 24 alumnes, fills de pagesos i obrers del barri. S’anomenava Col·legi Modern del Centre de Ntra. Sra. Del Carme i Sant Pere Claver i va ocupar l’edifici d’una antiga foneria. Amb el temps s’ha convertit en un centre de referència. En la dècada dels seixanta s’impartien cursos nocturns en la que era també la Escuela de Mandos Intermedios. El que subscriu recorda haver-hi estudiat un profitós curs, no tant per la qüestió professional, que també, sinó per haver estat en un lloc on es tractaven mig clandestinament aspectes de justícia social, una cosa de la qual no se’n parlava enlloc llavors.

Per València, a tocar d’aquesta escola, pujarem un emprenyador pont que salva les vies del tren, soterrades ara en aquest punt. Per als que correm, un pont és sempre emprenyador perquè es nota molt quan puja però molt poc quan baixa. I aquest de Clot, al carrer de València, no és una excepció. Un apunt (per a sí, en recordar-ho quan pugem el pont, ens alleugereix l’esforç): El Clot és un barri on hi han nascut alguns personatges coneguts actuals. Com per exemple les actrius Mercè Sampietro (la mare del culebró “La Riera” que donen per TV3); Silvia Munt (la sempiterna Colometa de “la Plaça del Diamant”); en Loquillo (el cantant dels ex Los Trogloditas); o l’escriptor Miquel Desclot.

Quan arribarem al carrer d’Espronceda, el de València per on estem corrent, no se sap perquè, canvia de nom. Segueix en línia recta la mateixa trajectòria, i així ho farem, però es diu Huelva. Li passa el mateix a molts carrers de Barcelona. No ens hi trenquem el cap. Pel carrer de Huelva, després de creuar Espronceda tindrem a la nostra dreta el mur del complex esportiu Bac de Roda, i a esquerra la Torre de Fang. No estarà exactament al nostre costat, però com que està a pocs metres em ve de gust explicar una llegenda sobre la Torre. Ens anirà bé, si hi pensem, per recuperar-nos de la pujadeta del pont. Primer, però, cal dir que el nom de l’edifici prové del material amb que es va recobrir al ser construït, que uns diuen que va ser el segle XV i uns altres el XII; que antigament s’anomenava “Torre de la Verge Maria” i que, malgrat tot, va servir de punt estratègic als exercits borbònics per bombardejar Barcelona l’any 1714. Com sigui, és el més antic dels que es conserven en l’entorn (va estar en perill per les obres de l’estació de l’Ave, però, afortunadament, s’ha salvat).


La Torre de Fang
La llegenda, de Joan Amades, diu que “...la Torre del Fang encara que un xic apartada de la ciutat de Barcelona, agradava molt a la Reina Dolça de Provença, que acostumava a retirar-s’hi i fins i tot, era el seu lloc preferit d’estiueig. El rei Ramon Berenguer III, però, intrigat per l’interès de la reina la va fer vigilar i va descobrir que la seva dama estimava a un joglar que cada nit visitava la Torre. Al assabentar-se el rei de tal infidelitat, va fer capturar i matar al joglar. Aquella mateixa nit el rei va ordenar que en el sopar de la reina li donessin el cor del seu amant que ella va menjar sense sospitat res. Quan el propi rei li va confessar que el que havia ingerit era el cor del joglar, la dama es va recloure a la seva alcova, negant-se a menjar res més fins que va morir de gana i d’amor”.

Per Huelva arribarem al carrer de Bac de Roda, on girarem per baixar-lo, A la cruïlla hi haurà el senyal del Km 23. Si mirem a l’esquerra veurem l’imponent Pont de Bac de Roda, al qual tothom el coneix pel Pont de Calatrava, l’arquitecte que el va dissenyar i que va dir que s’havia “inspirat en les formes que pot desenvolupar el cos humà”. Veritablement, el pont és una obra magnífica. Però no hi sé veure el què diu l’autor. Deu de ser perquè d’art modern no hi entenc (i de l’antic tampoc).

Km 23 al 24

Deixarem el carrer de Huelva i girarem a la dreta pel de Bac de Roda. En aquest indret hi ha bastants edificis, espais o elements que duen aquest nom: des del carrer fins una parada de metro. El carrer Bac de Roda està dedicat en honor de qui fou un pagès benestant nascut a Roda de Ter al segle XVll, de nom Francesc Macià (no confondre amb el President de la Generalitat del mateix nom del segle passat) que va participar en la defensa de Barcelona contra les tropes borbòniques l’any 1705. Anys després va combatre a les muntanyes animant als catalans perquè resistissin, fins que, refugiat en un mas de la seva propietat, fou traït per un amic que el va denunciar i va ser penjat a Vic el novembre de 1713 sense cap procés. Una cançó popular, “ El romanç de Bac de Roda”, ho recorda amb aquest final:

“Ja l'en prenen i l'en lliguen
i a la força l'emportaven.
Quan va ser dalt de la forca
ja va dir eixes paraules:
No em maten per ser traïdor
ni tampoc per ser cap lladre,
sinó perquè he volgut dir
que visqués tota ma pàtria”
Partit de bàsquet en els anys cinquanta
I arribant a Guipúscoa des de Bac de Roda, veurem un magnífic i modern edifici a la dreta, que alberga la Federació Catalana de Bàsquet . Un edifici que en veure’l ens farà pensar com ha evolucionat aquest esport, perquè anys enrere, tota la Federació cabia en un modestíssim pisset del carrer Casanova.

Havent passat la Rambla de Guipúscoa perBac de Roda seguirem cap avall i creuarem el carrer Concilio de Trento, nom d’un llarg concili de l’església catòlica en el segle XVI en el qual, entre altres coses “és va reafirmar l'excel•lència del celibat, i es va suprimir el concubinat dels eclesiàstics”; i el carrer d’Andrade, abans d’arribar a la Gran Via, per on girarem a l’esquerra.

El nom del carrer d’Andrade mereix un petit comentari per la curiositat que conté. Antigament i des de 1929 fins el 1980, es deia carrer de Juan Gil de Andrade, que era un comandant naval que va lluitar a la batalla de Lepant governant la Galera Reial, la galera capitana (aquella de la qual hi ha una rèplica al Museu Marítim). A alguns veïns no els agradava aquest nom; preferien el de Domingo Antonio de Andrade, que havia estat un arquitecte gallec del segle XVIII que va fer algunes coses de la catedral de Santiago, i feien reivindicacions per aconseguir el canvi mentre altres preferien l’antic. El canvi es va produir l’any 1980: el van deixar com Andrade sol, i tothom content.

A l’arribar a la Gran Via anirem a buscar el lateral mar i l’agafarem a la nostra esquerra per fer-ne un quilòmetre i escaig, fins a la Rambla de Prim. Compte que aquest tram és, per a mi, dels difícils; no perquè no sigui pla, que ho és com el palmell de la mà, i no gaire llarg, sinó perquè és un lloc d’un paisatge urbà bastant monòton, amb cases de pisos a dreta i esquerra molt allunyades de nosaltres, que contrasta amb l’atractiu de tot el recorregut de la marató.

Més endavant tindrem òbviament la dificultat de l’acumulació de quilòmetres, però els indrets tindran molt més encant. En aquest tros de la Gran Via no hi ha gaires elements d'interès que trobar-nos, perquè tot i que els dos barris per la frontera dels quals estem corrent (Sant Martí i Provençals del Poble Nou) en tenen, els seus centres queden força lluny del nostre pas. S’ha de dir, no obstant, que fa uns anys van plantar unes bones fileres d’arbres i es van habilitar uns petits espais d’esbarjo per a la canalla entre les cases i el nostre camí, que serviran per a fer-nos-el menys feixuc. Com que abans no hi eren, s’ha de suposar que ha estat fet especialment per això de la marató...



El barri de Sant Marti té el seu origen en l’antic poble de Sant Martí de Provençals, que ja existia en el segle XI. Des de llavors i fins a mitjans del segle XX, tota la zona era camps de conreu, unes quantes masies (Can Planas, Ca l’Arnó, Can Riera, Can Cadena i alguna més van ser les darreres) i l’església de Sant Marti Vell. En quant a Provençals del Poble Nou, es pot dir el mateix originàriament, tot i que es va convertir en una zona industrial en lloc d’un espai rural, reconvertida darrerament, i amb una profunda transformació, en un dels os grans sectors de desenvolupament del 22@.

Deia que aquest tram de la Gran Via pot resultar poc distret; és clar però, que hi ha molts corredors i corredores a qui els agrada córrer per línies rectes i llargues. Aquí sí trobaran a gust i seran feliços. I tots ens en sentirem quan, tot seguit, albirarem el senyal del Km 24, a prop del carrer del Treball.


Km 24 al 25

Seguirem per la Gran Via a la recerca de la Rambla de Prim, i a mesura que avancem intuirem que hi ha molta vida als dos costats de la nostra marxa. Ens ho semblarà perquè estem en un enclavament capital en aquest sentit com són els barris del Poble Nou i La Verneda a dreta i esquerra. Però el cert és que -s’ha de dir per ser objectius- haurem de fer aquest quasi un quilòmetre que ens queda per un indret poc càlid

Josep Pla
Tenim l’esperança, però, que la rambla estarà cada vegada més a prop i llavors s’acabarà la monotonia. A més a més, quan passem pel carrer de Josep Pla, poc abans de girar per agafar-la, potser tindrem una aparició que ens engrescarà: potser apareixerà a la cantonada el gran novel•lista empordanès desaparegut fa exactament vint-i-vuit anys, que sorneguer com era, semblarà que ens miri amb aquells petits ullets seus i amb la boina ben calada, i somrigui al veure’ns. De ben segur que, tot i haver estat un escriptor capaç de retratar les nostres virtuts i els nostres pecats com ningú, somriurà al veure que ens estem deixant la pell en un esforç difícilment comprensible per a ell.

Per referir-nos a tots els barris que componen el nucli de Sant Martí per on estem passant, s’ha de dir que a l’altra banda de la Gran Via, a l’esquerra nostra, hi ha també un altre de barri ple d’activitat, el de La Verneda, on arriba, molt a prop d’on estem ara, la Cursa Popular del Clot-Camp de l'Arpa; la que hem vist que començava quan estàvem al carrer València.

Hom s’adona, a propòsit, que déu ni do les curses que es fan a la ciutat de Barcelona des de fa un temps; en total i pel cap baix unes trenta a l’any. Cap però, no cal dir-ho, de la importància de la que estem fent avui. Això, sí hi pensem a aquestes alçades de la prova, ens motivarà.

Passat el carrer Maresme, després del de Josep Pla, girarem per la Rambla de Prim a la dreta, per baixar-la fins el seu final (començament), a prop del Fòrum. Hem parlat, quan estàvem per l’Eixample, que el que ara són rambles, en el passat eren torrents o rieres. Doncs bé, aquesta rambla també ho era: Riera d’Horta se’n deia, i arribava al mar pel que avui és la Rambla de Prim. I això, per a nosaltres, avui, té interès: encara que molt benignes, ja hem vist que hi ha petits desnivells durant tot el recorregut. La majoria ni els notarem, però hi són. Ara, per la rambla, ens toca baixar una mica i estarem encantats; ja haurem de pujar en algun lloc més tard. I és que, és clar, el circuit d'una marató no és una pista d'atletisme.

Un cop haurem deixat la Gran Viai girat per la Rambla de Prim, la decoració que hem tingut en el darrer quilòmetre i escaig canviarà totalment, perquè la rambla en honor d’aquest general i polític català del segle XlX és un carrer amb quatre o cinc fileres d’arbres de dalt a baix , modernament urbanitzat no fa gaires anys.

Barcelona bombardejada per Prim el 1843. Gravat de l’època.
A propòsit del nom d’aquesta rambla que duu el nom del general Prim, resulta sorprenent els honors que li fem, perquè aquest militar va bombardejar Barcelona l’any 1843 per sufocar una revolta ciutadana, eminentment popular, que demanava canvis polítics. El bombardeig des de Montjuïc, amb bombes que queien de manera intermitent -una de les bombes hem vist que es conserva al carrer Sòcrates de Sant Andreu- estava manat per qui llavors era el brigadier Prim. Va durar 81 dies el setge de les tropes governamentals que comandava, fins que va obligar a la rendició definitiva de Barcelona al govern de Madrid. Abans de començar a tirar bombes a la ciutat, va ser quan l’home va pronunciar la famosa frase: “ O caixa o faixa”,és a dir, o la caixa per a l’enterrament, o rebre la faixa de general. I es va endur la darrera: li van donar el faixi de general, i per “pacificar” més tard altres zones de Catalunya (Girona també la va bombardejar mesos després) va rebre el títol de Compte de Reus i Vescomte del Bruc. I a més a més de posar-li el seu nom a aquesta rambla, l’honorem amb una estàtua eqüestre a l’entrada del Parc de la Ciutadella. Hi ha coses que un no s’explica. Encara bo que la rambla fa baixada...



La Rambla de Prim és molt bonica i menys mal que ho és, perquè l’indret que travessa, el Barri del Sud-oest del Besos amb el de La Mina al costat, a la nostra esquerra, (s’ha de dir perquè aquests textos no volen ser pas una guia turística) és un dels menys afavorits de la ciutat.

És una zona, on, a més dels de La Mina, es van edificar un munt de blocs de cases del tipus de construcció urgent fa uns quaranta-cinc anys; unes impulsades pel llavors anomenat Patronato Municipal de la Vivienda a preus assequibles i adjudicades per sorteig, i unes altres per la iniciativa privada, una mica més cares i una mica més ben fetes, a la dreta d’on passarem. Totes, però, es van alçar enmig de camps de conreu, al marge de cap previsió, de cap servei, de cap equipament públic...Miracle va ser que el lloc s’hagués pogut desenvolupar, deixat de la mà de Déu com estava, com aquell que diu. La resposta a les necessitats dels habitants de la zona van venir de la seva pròpia capacitat d'organització i de lluita. Aviat van constituir una associació de veïns que va impulsar els primers serveis escolars del barri, i van aconseguir, tot i que molts anys més tard, els primers equipaments públics i la urbanització de l’indret.
 

Ha plogut molt des de llavors, i afortunadament, les coses han anat canviant, però tot i que per la Rambla de Primper on baixarem és esplèndida, no ens hem d’enlluernar: a pocs metres hi ha moltes mancances.

Haurem entrat al Barri del Besos i de seguida passarem per davant de la petita Plaça de Zenòbia Camprubí, l'escriptora i filla de Malgrat casada amb el poeta Juan Ramon Jiménez, l’autor d’aquell bonic i evocador Platero y yo ("Platero es pequeño, peludo, suave; tan blando por fuera, que se diría todo de algodón...") que ens van fer aprendre de memòria al col•legi quan li van concedir el Premi Nobel, però ja se’ns ha oblidat.

I justament a l’alçada de la placeta en honor de Zenòbia Camprubí, on acaba a la nostra dreta el carrer de Pere lV, veurem l’indicador que ens dirà que ja em fet el Km 25.

Km 25 al 26

A la Rambla de Prim trobarem uns voluntaris que ens oferiran avituallament (el del Km 25 com és de rigor, i com és de rigor ens avituallarem). A propòsit d’avituallar-se, s’està demostrant últimament que la mel en estat pur és un molt bon producte per avituallar-se a aquestes alçades de la marató -a més a més de l’aigua naturalment- pel seu alt valor energètic i la seva fàcil assimilació. Cal dir, però, que sí no s’ha provat abans, en una mitja, per exemple, no ho recomanaria; ni això ni cap altre experiment. Val més menjar-se un plàtan, que n’hi haurà en aquest avituallament.

Seguirem baixant per la Rambla de Prim travessant carrers dels relativament barris nous del Besòs i del Maresme, i és de destacar que, especialment la part de baix de la rambla, on hi ha l’àrea de Diagonal Mar a la qual hi estem arribant, s’ha transformat - s’està transformant – totalment.

A baix de tot, mentre anem baixant, veurem l’original edifici del Triangle del Fòrum i els moderns edificis del final del carrer. Un d’ells, l’Hotel Barcelona Princess, d’una alçada impressionant, serveix de senyal de l’inici d’un espai ple d’immobles futuristes que ens donarà goig mirar.

Com a contrast, davant d’aquest luxós hotel de quatre estrelles, a punt de girar per la Diagonal a la dreta, haurem de recordar que just en front, a l’esquerra, hi havia el Camp de la Bota, un lloc sinistre i de molt mal nom per a la memòria col•lectiva, no perquè fora un assentament dels francesos quan ens van envair fa molts anys, que també, sinó perquè va ser on foren afusellats molts ciutadans en acabar la Guerra Civil. Entre l’any 1939 i el 1952 hi van morir executades gairebé 2.000 persones segons alguns historiadors


També ens vindrà a la memòria que, des del Castell del Camp de la Bota i la platja, just on ara hi ha el recinte del Fòrum, hi havia l’antic barri de Pequín, un nucli de barraques on al voltant del darrer quart del segle XIX s’hi van instal•lar pescadors xinesos que vivien en aquest terreny en unes condicions de les quals val més no parlar-ne. En els anys vint del segle passat, l’espai va ser arrasat per un temporal, però famílies vingudes a Barcelona per trobar feina a les obres de l’Exposició del 1929 van aixecar-hi noves barraques.
El Vaquilla va morir als 42 anys, després d’haver estat
gairebè tota la vida a la presó,
on va néixer mentre la seva mare estava presa.
Manllevo del llibre“Mites i gent de Barcelona”, del meu amic, el plorat José María Huertas Claveria, un extracte d’uns paràgrafs que reflecteixen la manera de viure en aquells indrets per part dels seus habitants, un dels quals, anomenat El Vaquilla , ha passat a la (trista) història.

“(...) Anys després, quan el xicot ja era a la presó, arribaria a llegir molt i a escriure amb una certa gràcia, però això no ho sabia quan estava al Camp de la Bota. El que més li agradava llavors, era la sensació de llibertat quan, amb algun amic, cansats de tot el dia, es treien la roba i es ficaven al mar. Des de la platja, algú li cridava que la seva germana l’estava buscant:“Vaquilla, que no llegues tarde a cenar, me dice tu hermana”. I el Vaquilla agitava la mà dient que sí, que ja hi anava."


Bé. Per ajudar a treure dramatisme al lloc, cal dir que abans de la guerra, en aquests terrenys hi va tenir el Júpiterel seu primer camp de futbol. El Júpiter, un equip modest de la primera regional actual, és un històric club fundat l’any 1909 per uns anglesos que treballaven en una fàbrica del proper Poble Nou, i constitueix tota una icona de l’esport del futbol en el barri, per on estem també nosaltres ara fent un altre esport. (Deixeu-me dir, posats a fer comparacions, que sens dubte és un altre esport: diuen que un futbolista, com a molt, corre sis quilòmetres en un partit...!)

En arribar a baix de tot de la Rambla de Prim, a la Plaça de Llevant, girarem a la dreta per agafar la Diagonalcap amunt, i en el moment del gir trobarem el senyal del Km 26.

Km 26 al 27

A la Plaça de Llevant haurem vist El Triangle, un modern edifici realitzat per dues grans figures de l'arquitectura mundial, els suïssos Herzog i De Meuron, que va ser l’emblema del Fòrum 2004. Tot i que no entrarem a la zona, no deixarem de recordar que El Fòrum va ser un certamen internacional que va impulsar la Unesco per tractar temes tan importants com la diversitat cultural al món, el desenvolupament sostenible i les condicions de la pau, i la ciutat de Barcelona li va donar cos.

Per la Diagonal hi farem, amunt i avall, amb dues petites “excursions” a fora de l’avinguda, uns cinc quilòmetres. I en fer-ho comprovarem com s’està transformant el barri del Poble Nou (volen que li diguem Diagonal Mar, el Front Marítim, el Maresme, el Parc i la Llacuna i no sé quantes coses més, però per a tothom és el Poble Nou), convertint una zona que no fa gaires anys era precària en alguns punts, en un modern espai amb blocs d’habitatges d’alt estànding, empreses d’avantguarda i gratacels de trenta pisos.

No em canso de dir -com si fos el promotor immobiliari de la zona– que el lloc on estem corrent s’està construint i transformant d’una manera esplèndida. Passem per carrers del Poble Nou “de tota la vida”, però les cases i oficines que s’estan edificant estan canviant la fisonomia d’aquesta zona d’una manera total. No és per nostàlgia d’un temps passat que ho dic, ans al contrari; l’hi feia molta falta.

Apreciarem la profunda metamorfosi que està experimentant aquest espai on correm en aquest moment, que diu molt en favor del caràcter emprenedor d’alguns i de l’inestimable ajuda de qui vivia, i viu, no gaire lluny d’on estem, i de la capacitat d’adaptació de la gent, autòctons o no, de les nostres contrades. Si fa un parell de segles eren les fàbriques del sector tèxtil el que tocava, més tard les del metal•lúrgic, i ara les empreses de la tecnologia de la informació, veurem clarament l’ idiosincràsia dels que ho fan possible. Veurem que l’esforç ha estat i està sent formidable. I, deixeu-m’ho dir, ens sentirem orgullosos de pertànyer a aquest col•lectiu humà que ho fa factible. I deixeu-m’ho dir també, els que com nosaltres estan acostumats a esforços– què ens han de dir! – entendran molt bé aquest sentiment.

Edificis nous a la zona de Diagonal Mar
Pujarem pel lateral dret de la Diagonaltraspassant Llull, un carrer que honora a un dels més grans escriptors de la cultura medieval, Ramon Llull i d’Erill, nascut a Mallorca al segle XIII, conegut com "el doctor il•luminat" per la seva facilitat per convertir infidels; el carrer de Josep Pla, que ja el coneixem de fa una estona; el de Selva de Mar, que es diu així, de nom tan bonic, com el bonic poble de l’Alt Empordà.

I abans d’arribar a l’alçada del carrer Provençals, un altre carrer de nom maco, que segons diuen pot provenir dels repobladors que van venir de Provença els segles IX o X després de la reconquesta de Barcelona, haurem arribat també al Km 27. Una observació obvia: des de la mitja, ja estem restant, i ja podem dir que només ens en queden 16.

Km 27 al 28

Prosseguint per l’avinguda de la Diagonal amunt, passarem el carrer Fluvià - el nom d'un cavaller del segle XV que va lluitar contra Ferran de Trastàmara, el primer monarca castellà de la Corona catalano-aragonesa que emprengué la castellanització del país- i en trobar el de Bac de Roda -que “ja el coneixem d’abans”- l’agafarem a la dreta per sortir durant uns breus moments de l’avinguda, a la qual tornarem tot seguit.

Una observació: sortir i tornar entrar a l’avinguda està fet per ajustar els quilòmetres del recorregut, però resulta molt plaent perquè altera la monotonia que significaria el trajecte amunt i avall de la Diagonal. Tot i que, s'ha de dir, l'entorn, ple de edificis moderns, és magnífic i veure’ls evita l’aborriment.

Per Bac de Roda anirem a buscar el carrer Cristobal de Moura, que és el primer que trobarem en sortir, i girant a l’esquerra farem el tram que ens farà tornar a entrar a la Diagonal. Haurem travessat el modern Parc Central del Poble Nou, acabat no fa gaire. Ha estat dissenyat per l’arquitecte Nouvel, el mateix que va fer la Torre Agbar que ja veurem de lluny al final del carrer quan tornem a enfilar la Diagonal. El parcés d’allò més futurista, que segons paraules del seu creador “ demana, calma i silenci, (...) lloc de recolliment...”


Parc Central del Poble Nou
Tot no és bonic i bucòlic, però. Darrera el parc es troba Can Ricart, i recordarem que és un espai que constituint un símbol del que va ser el barri (un patrimoni excepcional, diuen els veïns, i una de les peces de major interès del llegat industrial barceloní i català, certifiquen els especialistes) va estar en perill d’enderroc, engolit per la voracitat constructora de la zona. Sembla ser que, gràcies a les reivindicacions del veïnat, finalment s’ha salvat una important part, en una de les quals es troba l’Hangar, que és un centre de producció artística de les tendències més avançades.

A punt de tornar a entrar a la Diagonalcreuarem el carrer d’Espronceda, aquell poeta de qui a l’escola ens feien aprendre a els seus versos -no sé sí ara també en les classes de castellà- per recitar-los en les festes familiars, com aquell de la cançó del pirata:

"
Con diez cañones por banda,
viento en popa, a toda vela,
no corta el mar, sino vuela
un velero bergantín".


No segueixo perquè és molt llarg. Bé, només el seu final. Com dic més d’una vegada, aquests escrits tenen l’objectiu de, sí recordem alguna cosa el dia de la marató, que ens serveixin per saber quelcom dels llocs i ens ajudi a fer el camí de la nostra prova més plaent. I potser, com que en el quartet final del vers el poeta parla més que mai del mar i hi estem a prop...doncs...

"
Que es mi barco mi tesoro,
que es mi dios la libertad,
mi ley, la fuerza y el viento,
mi única patria, la mar".


Estant de nou a la Diagonal, travessarem el carrer de Bilbao i ens trobarem poc després l’indicador del Km 28. Què podem dir de Bilbao per recordar-ho?: segur que moltes coses, però se m’acut una de molt coneguda: el club de futbol de la ciutat es manté, erra que erra i des de temps immemorial, amb jugadors nascuts al seu país. Un romanticisme que els hi funciona, curiosament, en una època on una cosa semblant no ho fan ni els clubs de petanca.


Iriondo, Venancio, Zarra, Panizo i Gainza, una mítica davantera del Bilbao dels anys 50

Km 28 al 29

Seguirem pujant molt suaument per la Diagonal fins a gairebé la Plaça de les Glòries, i durant el tram per arribar-hi estarem veient un prodigi arquitectònic, la Torre Agbar, que s’ha convertit en una nova icona de la nostra ciutat.

Vaga dels treballadors de l' Hispano Olivetti. Any 1981

Al punt d’arribar, i després de creuar el carrer de la Llacuna (fàcil és endevinar que antigament la zona era un estany)  passarem a tocar el Centre Comercial Glòries, la gran superfície inaugurada fa uns anys, ubicada en el mateix espai del que fou l’Hispano Olivetti.  Quan encara no existien els ordinadors personals, aquí hi havia la fàbrica de màquines d’escriure Hispano Olivetti, fundada el 1929. El que subscriu -si se li permet que en aquest punt parli en primera persona- no es pot sostraure de recordar-ho en passar per davant, perquè hi va treballar quatre anys en la dècada dels seixanta. Va ser un dels 3.320 empleats que produïen més de 600.000 màquines d’escriure a l’any, en el centre de producció més gran del món d’aquest tipus d’aparell. Eren tants els operaris en aquells anys seixanta, que en lloc de nom tenien un codi amb números i lletres que els identificava. Encara se’n recorda del seu: el 16.941W. Coses del taylorisme, es treballava en aquesta factoria -empresa modelo- com ho feien els operaris de la pel•lícula Tiempos Modernos  d’en Charlot. Coses de la vida, tot i ser una emblemàtica empresa modelo, orgull del règim del franquisme, la Olivetti no va poder resistir la competència generada per la revolució tecnològica dels anys vuitanta, i va tancar les portes un bon dia (un mal dia, millor dit) i els treballadors van anar a parar a l’atur.

Bé, crònica sentimental conclusa, anem per feina. Si comento algunes coses que no són massa festives -avui que estem de festa grossa-  és només per explicar el que succeïa en un temps pels llocs on estem passant. La zona del Poble Nou ha estat el paradigma d’èpoques molt difícils, no gaire llunyanes, i aquests modestos escrits no volen ser una guia turística.

D’igual manera, intento reflectir la fesomia renovada que te ara l’indret. Com veurem, el lloc està en plena transformació. Segurament, els que vàrem córrer la prova fa un any o dos, comprovarem que està canviant molt, i més que canviarà. Diuen, per exemple, que serà tal la quantitat d’edificis nous que es construiran al voltant de la Torre Agbar, que perilla fins i tot la seva fàcil visió actual. Aprofitem-nos-en i mirem, mirem força, per si de cas.

La Torre Agbar va ser inaugurada el mes de setembre de 2005. L’edifici té l’aspecte d’un míssil enorme – o d’un supositori...o d'un consolador, perquè tothom n’hi diu la seva – i amb una alçada de 144 metres (trenta-dos pisos) és el més alt de la ciutat després de l’Hotel Arts i la Torre Mapfre, per sota dels quals passarem mes tard. Construïda per l’arquitecte francès Jean Nouvel, qui diu de l'edifici (ens servirà saber-ho) que “...al dissenyar-la em vaig inspirar en el massís de Montserrat i en Gaudí”. Jo, que soc molt limitat en arquitectura, no ho sé veure. Però si ho diu l’autor ens ho hem de creure.

Haurem tingut ocasió de comprovar que la torre és una meravella.  No farem ni cas d’altres moderns edificis que hi ha al seu costat, que ens passaran desapercebuts per l’impacte que ens haurà produït la “passada”  d’edifici – com es diu ara – com el que veiem.
.
En arribar gairebé al final de la Diagonal, al carrer de la Ciutat de Granada, girarem en rodó per tornar a baixar per l'avinguda  en direcció mar per l’altre lateral contrari al que hem pujat. I com abans,  a tocar les vies del Trambesós,  la parella del Trambaix  els rails del qual ja coneixíem perquè els havíem  vist fa molta estona quan corríem per la part alta de la Diagonal. El Trambaix  i el Trambesós  són,  en efecte, un duo de tramvies que no veurem funcionar avui, perquè en honor nostre no circularan.

Baixant per la Diagonal (lleugeríssima baixada; que ningú es pensi que és una rampa i podrà deixar-se anar) tornarem a creuar els mateixos carrers que hem creuat pujant (lleugeríssima pujada que no ha d’haver matat a ningú), i veurem algun impressionant edifici, acabat o en construcció,  que sembla que vulgui fer-li la competència a la Torre Agbar.  Però no!, ni parlar-ne!, cap ni un li fa ombra.

I mira que n’hi ha, i més que n’hi haurà i en veurem, perquè estarem en plena zona 22@bcn , el nou districte tecnològic de Barcelona. (A això de posar noms nous -i a vegades estrambòtics-  a carrers, districtes i barris,  som molt aficionats els barcelonins; ens agrada complicar-nos la vida, amb el fàcil que és dir-ne -com segurament se seguirà dient- el Poble Nou.)

Passarem pel costat de flamant Campus Universitari de Comunicació de la Pompeu (no sé sí inaugurat oficialment, perquè un dia que s’havia de fer va haver un enrenou amb el polèmic Pla Bolonya pel mig) en un magnífic i modern edifici que forma part d’un complex del sector audiovisual, construït en part de l’espai que ocupava la fàbrica de Ca l’Aranyó. Un encert haver conservat aquest antic edifici d’una fàbrica tèxtil fundada per uns anglesos el 1878 que, segons diuen els que hi entenen, té un important valor, donat que

forma part de l’arquitectura industrial de Manchester. Els plànols, els tècnics i la maquinària, tot era britànic; excepte el propietari que era un manresà, de nom Claudi Aranyó.
 
Trobarem el senyal del Km 29 en travessar  l’emblemàtica Rambla del Poble Nou, un altre dels carrers transformats  que conserva en certa manera la seva essència a la part de baix. I tot tornarem a tenir una altra alegria: la de veure que ja hem fet vint-i-nou quilòmetres ... i encara estem molt sencers.

Km 29 al 30

Hotel Me
És segur és que corrent pel Poblenou com estem fent puguem veure de lluny algunes xemeneies que es conserven com a testimoniatge de què aquesta fou la zona industrial de Barcelona per excel•lència. Segons els historiadors, el principal nucli de la industrialització espanyola durant el segle XIX, amb  fàbriques de tot tipus, la majoria avui en desús, i reconvertint-se en un espai amb empreses d’alta tecnologia que componen l’anomenada zona 22@bcn que dèiem abans,  i alguna del sector de disseny, com la d’en Mariscal, el famós creador del Cobi olímpic, que té el seu estudi a cent metres d’on passarem  més tard.

I avançant per l’avinguda Diagonal avall, travessarem carrers del Poblenou de tota la vida, com  el de Lope de Vega -el Fènix de los ingenios que va morir el 1635 després d’haver estat soldat, sacerdot i escriptor d’una obra literària immensa-  o el de Pere IV. En la seva  cruïlla estarem en el bell mig de l’ambiciós projecte de transformació de la zona. Per tot arreu hi veurem edificis rotunds. Com el que tindrem a la nostra dreta, un luxós hotel de nom poc afortunat, l’Hotel Me, de 120 metres d’alçada.

Ens impressionaria si ho veiéssim -que no ho veurem-  que en un solar a sota de l'hotel, en la zona d’edificis espectaculars, hi ha gent que viu en barraques. No veurem el contrast perquè malviuen a l’interior de solars tancats per murs metàl•lics i totxanes, que impedeix veure dintre. No els veurem, però hi són (si més no hi eren fa uns mesos): desenes de famílies i centenars de persones, segons va denunciar  la premsa, que es dediquen a la recollida i venda de cartrons i ferralla, i, com fa molts anys van fer els que es van instal•lar al Camp de la Bota, s’han construït una barraca per subsistir.

Deixem-ho. Aquest escrit no va de denuncia social. Si ho he esmentat és només perquè no vull obviar la realitat que hi ha a l’indret i que ens passarà desapercebut.

Per la Diagonal també veurem uns rails al terra. Són les vies del Trambesòs, la parella del Trambaix que ja coneixíem perquè “l’hem vist!” fa molta estona, quan corríem els primers quilòmetres de la marató per la part alta de l’avinguda (segurament més ràpid que ara que ja en portem  trenta). El Trambaix i el Trambesós són, en efecte, una parella de tramvies, que no veurem funcionar avui, perquè en honor nostre no circularan.

Seguirem baixant a la recerca del quilòmetre 30 de la marató, la qual cosa voldrà dir que ja només ens en quedaran dotze. Ho seguirem fent pel lateral de l’avinguda de la Diagonal, la part central de la qual està sempre plena de col•legues, guillats com nosaltres per la cosa aquesta del córrer. I és que els cinc quilòmetres entre anar i tornar que té, és una magnífica mesura. Avui, però, no hi haurà cap aficionat entrenant, ni aquí ni en cap altre lloc de la ciutat. O bé correrà la marató com nosaltres, o si no, estarà animant-nos i aplaudint-nos en una cruïlla. Seria una autèntica heretgia que estigués, per exemple, fent footing pel voltant d’allí on passem.

I poc abans del carrer de Provençals ens farà un salt el cor perquè veurem l’indicador del Km 30.

Km 30 al 31
 

Continuarem baixant per la Diagonal i sortirem un moment del traçat. Hi entrarem de nou per fer-la fins al final (Dir que anirem “fins al final” és un dir, perquè en realitat és el principi de l’avinguda. És sabut que tots els carrers de Barcelona que no són paral•lels al mar hi comencen; i els que són paral•lels ho fan a l’Hospitalet, per entendre’ns).


Parc de Diagonal Mar
Sortirem en trobar el carrer de Selva de Mar i l’agafarem per anar fins al de Llull i girant a l’esquerra enfilar-lo. Aviat tindrem a la nostra dreta una part del Parc de Diagonal Mar, un dels parcs més grans de Barcelona, concebut pel desaparegut arquitecte Enric Miralles,  que el va concebre, segons va dir “...com un arbre que neix del mar i es ramifica com una ma oberta que, alhora, simbolitza els camins de l'home al llarg de la seva vida”. El va dissenyar a partir d'un nou concepte de respecte pel medi ambient. Per exemple, a més del sistema de reg amb aigües freàtiques, hi ha una estructura de dunes que protegeixen la vegetació de l'aire del mar, la sorra  i la sal.

Ens agradaria passejar pel Parc, però avui, per descomptat!, no serà possible. El veurem força estona, ara fins que retornem a la Diagonal i de nou després pel Passeig Taulat, però no ens hi podem quedar. Tornarem amb la família un altre dia.


Barack Obama ès un dels nostres.
Tornarem a entrar a la Diagonal i ens trobarem amb el Centre Comercial Diagonal Mar, on, a la cantonada hi ha cada any un conjunt  fent música per animar-nos. Enguany, per cert, i pel que se sap, hi haurà  un munt de punts d’animació al llarg del recorregut, una cosa que és molt d’agrair...especialment a partir d’ara.

Especialment a partir d’ara, perquè a poc d’arribar al final de la Diagonal trobarem el Km 31. Semblarà mentida (o no), però n’haurem fet ja trenta-un . Dit d’aquesta manera, semblarà que ja em fet el més difícil. Però, no. Fins i tot els més inexperts saben, perquè els ho han dit cent mil vegades, que la marató comença a partir del 30...o del 33 sí voleu. És a dir que el que hem fet fins ara és un escalfament llarg.  Que ningú dels que avui fan la marató per primera vegada -que em sembla que són una bona colla- s’espanti. Ara, a partir d’ara, és el moment en el qual l’entrenament que hem fet, i la il•lusió que ens suposa acabar una prova mítica com aquesta, ens ajudarà. Potser ho passarem fotut, però, deixeu-me ser recorrent, com deia en Barack Obama: “Yes, we can”.





Km 31 al 32
 
Passada la senyal del km 31 arribarem de nou a la Plaça de Llevant per finalitzar el trajecte que hem fet amunt i avall de la Diagonal. Girarem a la dreta per sota de l’Hotel Princess, un gratacels d’una alçada impressionant, i agafarem el Passeig del Taulat, un nom que ens farà suposar que en temps llunyà deuria haver, aquí mateix,  taules de conreu.  El passeig, en aquest punt,  travessa i divideix en dos el Parc Diagonal Mar, construït en una part dels terrenys que ocupava l'antiga fàbrica Macosa, una altra de les indústries més importants i emblemàtiques del Poblenou, on es feien trens, tramvies i vagons de metro.

En aquest indret estem fent el quilòmetre trenta-dos, i diuen els que n’entenen, que a partir d’ara és quan realment comença la marató. És qüestió de fer-los-en cas i anar amb compte, procurant no deixar-nos envair per la sensació de cansament. A propòsit, els que no han fet mai una marató es pregunten quines són les raons per les quals, quan s’està fet caldo –s’acostuma a estar-hi a partir del 32-, es pot aguantar fins el final. La resposta és complexa: la il•lusió d’acabar un repte t’ajuda...el compromís amb tu mateix... haver dit tantes vegades als teus que faràs la marató...saber que t’espera algú a l’arribada... la recompensa de la “glòria promesa” en passar la meta...Què se jo!  El cert és que, a partir d’ara farem els quilòmetres que formen part del grup dels més consagrats de la marató: els que van del 32 fins el 36-37. No és que els cinc o sis que restin després no ho siguin de malèvols, però dintre d’aquells acostuma a presentar-se - si és presenta, que a vegades no -  el famós Mur de la marató (hi ha qui li diu “la paret”)  i si se supera, els altres quilòmetres són menys difícils perquè la proximitat de l’arribada et dóna ales. Una observació al marge: sembla ser que les dones -quina sort que tenen- no solen passar el mur, o el passen amb molts menys problemes que els homes.

 
Torre de les Aigües
Acabat el Parc Diagonal Mar, abans de girar a l’esquerra  per  agafar la part baixa del carrer Selva de Mar, veurem a la dreta un vestigi de fa més d’un segle, la Torre de les Aigües, que segons els entesos és una interessant mostra d'arquitectura industrial, conservada enmig de les modernes edificacions de la nova zona.
 La imponent Torre de les Aigües va ser construïda el 1882 i formava part de la desapareguda Macosa, tot i que, originàriament va ser concebuda per extreure aigua del riu Besòs i comercialitzar-la. Un objectiu, aquest, que no es va poder realitzar perquè l’aigua no era potable. Va ser un desastre perquè no es va tenir en compte que el mar estava molt a prop i generava filtracions salades. El fracàs va ser tan gran, que l’empresari que havia finançat l’obra no va poder superar-ho i es va suïcidar llençant-se des de dalt de tot de la torre. I per referir-nos al lloc amb una història menys macabre, diguem que també molt a prop, a la nostra dreta, passada la torre, hi ha un espai que va ser un altre complex fabril del segle XIX i s’ha conservat l’estructura dels edificis. Ara en diuen Palo Alto, i és una Fundació on hi ha diversos petits tallers i empreses, una d’elles d’en Javier Mariscal, el creador del Cobi, que té un estudi on hi treballen -no ho hagués dit mai-més de 40 empleats.
Girarem per Selva de Mar mentre veurem, a l’esquerra, un edifici singular. S’anomena l’Illa de la Llum, un conjunt de tres immobles de diferents altures, que es caracteritzen per les seves persianes corredisses d’alumini. Des que es va inaugurar, les opinions sobre l’edifici han estat de tots colors: des dels arquitectes i urbanistes més progressistes que el troben admirable, fins a la gent del carrer que diu que els hi recorda com unes cases que han patit un bombardeig. Vosaltres mateixos. A mi no em desagraden. El que és segur és que no són, com es deia en temps de dictadura de determinades vivendes populars, “cases barates”. I al final de Selva de Mar girarem a la dreta per agafar el Passeig de García Faria, on ens estarà esperant el Km 32.
 
Km 32 al 33
 
En aquest punt estarem envoltats d’edificis d’habitatges, gairebé tots  construïts per fer-hi el negoci del tipus “apartaments turístics”, que es lloguen per caps de setmana. Sembla ser que es pot arribar a demanar -no sé sí també pagar- entre 400 i 600 euros per una nit. Ja ho deia fa estona: l’espai s’ha transformat, i molt. Abans, al barri del Poble Nou li deien el Manchester Català perquè s’hi concentraven fàbriques. Ara, i més que n’hi haurà, habitatges d’alt estanding on hi viu la gent guapa.
El Passeig de García Faria que haurem agafat du el nom d’un enginyer de camins i arquitecte del segle XIX que va aportar a la ciutat la reforma de les clavegueres. Tot i que hi ha documents i mostres que acrediten que a Barcelona hi havia clavegueram en l'època romana, no és segur que n’hi haguessin fa dos-cents anys. Com sigui, el traçat del sistema modern del subsòl es deu a aquest barceloní, a qui honorem posant-li el nom d’aquest carrer.

82589569.jpg
Tapa del clavegueram de Barcelona

Un apunt curiós, parlant de tot això: el subsòl actual de Barcelona és travessat per més de 1.700 quilòmetres de clavegueres...que aviat està dit. Moltes gràcies senyor García Faria!

Una altra curiositat observada pel sotasignat entrenant per Barcelona. Mirant al terra per no fotrem de lloros, he comprovat que les úniques tapes metàl•liques que donen accés a les infraestructures subterrànies de la ciutat que estan retolades feliçment en català són les del "Clavegueram"; les demés ("Agua potable", Señales de Tráfico", etc) deuen ser del temps de la picor...
 
Deixarem el passeig quan arribem a la part de baix del carrer Jonquera i, no hi ha més remei: haurem de pujar el pont del final del carrer per agafar l’Avinguda del Litoral. El pont és el desnivell per sota del qual passa la Ronda del Litoral, i s’ha de dir que és curt però força emprenyador, especialment ara que estem al quilòmetre 33, el moment en el qual comencen tots els mals. Ens “salvarà”, no obstant, poder intuir que tenim el mar a prop, que sempre relaxa, perquè haurem arribat a la zona de les platges en aquest moment.
 
El gir per agafar l’Avinguda del Litoral el farem a tocar, a l’esquerra, de la pista d’atletisme de la Marbella annexa al poliesportiu del mateix nom, un lloc conegut perquè és la Caserna General de la Cursa dels Nassos. I en quatre gambades –qui diu quatre diu cinc o sis- trobarem el senyal del Km 33. Un apunt: la pista es va construir en els terrenys on el Canaletes hi tenia fa uns anys una pista de terra – no de tartan com és la d’ara que és un luxe -  on potser més d’un dels que participen avui a la marató  hi hagi fet alguna carrera o algun salt. Sí és del Poble Nou i una mica veterà o veterana és gairebé segur, perquè el Canaletes és un entranyable club del barri,  que fa uns anys estava presidit pel doctor Lluís Bertran, un ex campió de Catalunya de 100 metres llisos dotat d’un carisma especial que contagiava  la seva passió per l’atletisme al més pintat.


Km 33 al 34

A l’esquerra del nostre pas hi ha tres platges per les quals passarem a tocar: la de la Mar Bella, on es pot practicar nudisme; més endavant la del Bogatell; i finalment la de la Nova Icària, molt tranquil•la, la preferida per les famílies amb nens.

Tan punt haurem enfilat l’Avinguda del Litoral, que tot i que és contra direcció avui tenim permís, veurem la Torre Marfre i l’Hotel Arts a un quilòmetre i mig. I al darrere d’aquests dos edificis singulars de Barcelona, a la llunyania, la muntanya de Montjuïc i el Castell.

Que vegem el Castell de Montjuïc lluny, molt lluny, no és d’estranyar, perquè, com deia el columnista Narcis-Jordi Aragó en un diari, a propòsit de l’enrenou que es va formar fa uns anys per la devolució del Castell a la ciutat, “...no és estrany que la distància entre els catalans i el castell hagi arribat a ser pràcticament infinita”. Ho escrivia tot rememorant el que ja deia el famós escriptor Josep Maria de Sagarra fa més de setanta anys al referir-se al poc contacte moral dels ciutadans amb el lloc: “El castell és la cosa més antibarcelonina que existeix; si hi ha dues coses que no lliguin són el castell i els pardals de la Rambla”.

Tornant a la qüestió de les platges, el cert és que els barcelonins ens hem anant afeccionant cada cop més als banys de mar. Des d’una mica abans dels Jocs Olímpics s’ha recuperat el front marítim de la ciutat i s’ha produït un canvi històric en aquest aspecte perquè les platges s’han integrat a la nostra vida quotidiana. Un recorda que quan era petit, això no era així, en bona part perquè durant la postguerra, a les platges de Barcelona no s’hi podia anar. Amb excepció de la que dèiem de Sant Sebastià, a la Barceloneta, la resta -les que avui fan tant goig- eren abocadors immensos de runa i deixalles.

Ara és una sort poder banyar-se en aquestes platges homes i dones junts. Però sempre no ha estat així. Al segle XIX calia enfrontar-se a l'estricta moral de l'època, tot i que alguns no li feien massa cas. Els més atrevits fins i tot es banyaven nus. I no serien pocs quan l'Ajuntament va elaborar diversos edictes prohibint banyar-se despullats. Un d’ells deia textualment: “Prohibo y vedo que de hoy en adelante, persona alguna de cualquiera edad, sexo y condición que sea, se desnude, lave ni nade, en toda la playa”. Uns anys més tard, s’era una mica més progressista -no gaire- i deixaven nedar. Fer-ho en pla nudista, no obstant, estava castigat amb una multa de cinc pessetes, i no era possible, com ho il•lustra aquest altre ban de l’Ajuntament de Sant Martí (el poble originari del lloc on estem corrent ara) de l’agost de 1872: “La personas de ambos sexos que quieran bañarse no podrán verificarlo completamente desnudas, debiendo llevar, á lo menos, pampanilla (taparrabos)”.
 

Una platja de l’est d’Estats Units.1922
Ara bé, els que seguien l’estrica norma d'ensenyar el mínim de cos havien de fer-ho per separat: els homes i les dones no es podien banyar junts. No va ser fins principis del XX que es va autoritzar la coexistència dels dos sexes; i tot i així, quan els banys de Sant Sebastià van obrir una zona mixta a la platja, es va produir un fenomenal escàndol. En els anys 20, la moral era molt estricta arreu, no únicament a Barcelona, per descomptat. A tot el món estava prohibit que les dones ensenyessin massa cuixa a les platges. A les de l'est d'Estats Units, la policia controlaba la distància de la faldilla dobre el genoll

El mes de març no és l’època, però a l’estiu, aquestes platges pel costat de les quals estem passant són un formiguer de gent d’allò més variada: des de venedors de cent mil coses (llaunes, pareos, encenedors, gelats...), tatuadors que per quatre o cinc euros et tatuen un cranc on vulguis... guiris de pell vermella encesa menjant paella en algun dels xiringuitos que hi ha... veïns del Poble Nou que al seu costat juguen al dòmino... i també gent nedant al mar, es clar.

Seguirem veient durant aquest quilòmetre per l’Avinguda del Litoral, ara una mica més a prop, les dues torres bessones nostres, la Mafre i l’Hotel Arts, i el Castell de Montjuïc, tot i que aquest segueix lluny, molt lluny. De fet, la vegada que tenim més a prop el Castell, els que correm, és al novembre de cada any, per Tots Sants, quan la Cursa de l’Amistat que acaba al Tibidabo després de travessar Barcelona comença a les seves portes.

Un apunt sobre l’indret on estem: anys enrere, hi havia aquí El Somorrostro, un barri de barraques a la mateixa platja, que s’estenia des de la desembocadura del riu Bogatell fins a l’Hospital d’Infecciosos (Hospital del Mar). Estava habitat per la gent més desafavorida de la ciutat, la majoria gitanos, on hi va néixer la bailaora Carmen Amaya, una figura mítica del ball flamenc aclamada a tot el món, especialment als Estats Units. En les seves memòries, l'artista, que mai va defugir dels seus orígens, explicava que la seva barraca, davant de la qual ballava de petita, s’inundava amb freqüència de l’aigua del mar de tan a prop que la tenia de la platja. Té una font i un carrer amb el seu nom a tocar d’on passem -entre el nostre camí i el Cementiri del Poble Nou - i morta prematurament, va deixar escrit que catalana com era, volia ésser enterrada al bell mig de l’Empordà, a Begur concretament, on així va ser l’any 1963.

No el veurem, però passarem com deia, molt a prop del Cementiri del Poble Nou, el més antic de Barcelona, construït en el segle XVIII fora de les muralles de la ciutat per tal d'eradicar el costum d’enterrar a la gent dins de les esglésies. El lloc és un prodigi quant a figures escultòriques i panteons, fins a l’extrem que cada primer diumenge de mes s’hi fan visites guiades, on un guia explica i mostra el millor de l’arquitectura i l’escultura funerària de l’època. Encara que avui coincideix que és primer diumenge de mes, no hi passarem perquè estem per una altra cosa més divertida. Si ho féssim, tot i que és un cementiri, en veuríem de coses divertides no obstant: per exemple alguns epitafis que hi ha en algunes làpides. En una s’hi pot llegir: “ Un metge, no diré qui, sols un dia em visità. Un vomitiu m’ordenà i respongui que no el volia; em digué que em curaria...i vaig morir l’endemà”

Continuant per l’Avinguda Litoral passarem a tocar del Parc de la Nova Icaria a la nostra dreta, i a la seva alçada ens trobarem l’indicador del Km 34.

Km 34 al 35

Després de passar la Plaça dels Campions tombarem a la dreta pel carrer de l’Arquitecte Sert per girar tot seguit cap a l’esquerra pel de Salvador Espriu (famós el primer per haver dissenyat la Fundació Miró de Montjuïc entre altres coses, i famós el segon per haver escrit obres cabdals de les lletres catalanes).

 
Carl Lewis saltant a l’Estadi. Jocs de Barcelona’92

En aquest punt ens trobem de ple en el que va ser la Vila Olímpica dels Jocs Olímpics de Barcelona del 92. Tot l’indret respira esport; des dels habitatges dels atletes a la nostra dreta, fins els llocs al•legòrics, que n’hi ha uns quants, i això de segur que ens ajudarà una mica en el nostre “olímpic” esforç. Fixem-nos-hi: en la Plaça dels Campions -costa de veure perquè està una mica amagat per les plantes- al terra de la plaça hi ha les empremtes en ciment (havien estat de metall però les van robar) de deu esportistes de faula : Kubala, Di Stefano, Garry Kasparov, Eddy Merckx, Carl Lewis, Màgic Johnson, Pelé, Johann Cruyff, Indurain i Sergey Bubka. I per si no n’hi havia prou, tot seguit arribarem a la Plaça dels Voluntaris Olímpics. És a dir que per esport que no quedi.

Al passar per aquí, no podrem sostraure’ns a què en els pisos actuals de la Vila Olímpica s’hi van allotjar tots els mítics esportistes olímpics, des del velocista i saltador Carl Lewis, fins a tots els corredors de les maratons masculina i femenina, per fer esment a una cosa que ens és tan propera.

Una precisió: tots els esportistes no es van allotjar a la Vila Olímpica, perquè els del equip de bàsquet USA, els multimilionaris Michael Jordan, Màgic Johnson, Larry Bird, etc..., van fer l’estada en un hotel de gran luxe.

Com sigui, i potser per arrodonir-ho, influïts pel lloc, fins i tot ens semblarà al passar que sentim cantar “Baaaaarceloooona” a la Montserrat Caballè i el Freddy Mercury, o “Amics per sempre... Means you'll always be my friend...” a en Josep Carreras, des de l’estadi.

Just a banda i banda de la Plaça del Voluntaris Olímpics, on hi ha un brollador d’aigua de notables dimensions, veurem, ara sí, absolutament a prop, els dos gratacels que fa estona que guaitàvem, ambdós d’una alçària de 153,5 metres que són els més alts de Barcelona: la Torre Mafre, que és un edifici d'oficines amb un centre comercial a la planta baixa, i l'Hotel Arts que té 456 habitacions. Hem preguntat si avui fan algun descompte per ser maratonià i ens han dit que no. El que vulgui la Presidential Suite, només val 8.000 euros la nit. Això sí, amb allò que en diuen skyline, amb vistes al mar, a la muntanya, a tot arreu.


David i Goliat a la Vila Olímpica
A l’arribar a la plaça girarem per agafar a la dreta el carrer Marina, però abans haurem vist de reüll, a prop del mar i al peu de l’Hotel Ars l’escultura daurada anomenada El Peix d'Or pels seus reflexos del sol, dissenyada per Frank O.Ghery.

Al girar, també veurem enfront nostre a l’esquerra i al costat del brollador, la de, per a mi estranya tot i que de bon mirar, escultura no figurativa David i Goliat, una mena de carota d’un gegant sustentada per tres potes. Els entesos diuen que l’obra vol simbolitzar la victòria que va suposar transformar una zona degradada com era aquesta en un espai tan lluït. Repeteixo: ho diuen els que saben de què va.



I al carrer Marina ens trobarem amb l’indicador del km 35, i potser ens preguntarem -tant de bo- què és allò que en diuen “El Mur de la Marató”.

Km 35 al 36

Quan es comença a passar indicadors quilomètrics del tipus dels que estem passant, un s’adona que està fent alguna cosa de certa transcendència. Soc dels que penso que per a què creixi el nombre de maratonians a casa nostra s‘ha de proclamar que la marató la pot fer tothom -qualsevol persona sana- , però això no vol dir que no s’hagi de preparar, i tot i així, no sigui difícil córrer-la. I especialment en aquest llindar de la cursa és quan es posen a prova les capacitats que hom té per a la distància.

Estarem de sort, però, perquè cada vegada més, anirem trobant llocs i espais urbans molt significatius de Barcelona d’aquí al final dels 42, la simple visió dels quals ens ha de servir extraordinàriament per ajudar-nos. Segurament, també trobarem més gent pel carrer animant-nos. Tot plegat ens ha de servir per assolir el nostre repte.
 
El Cul al Parc Carles I
Marina amunt -una via que té un nom que commemora les glòries de la marina mercant i la marina militar catalanes-, haurem passat el Parc de Carles l i no ens hi haurem fixat perquè prou feina tindrem. Si ho haguéssim fet hauríem vist, dintre del parc, no gaire lluny de nosaltres, una curiosa escultura anomenada “El Cul”, de l’escultor càntabre Eduardo Úrculo. Quan es va inaugurar, fa uns anys, l’home va dir que "Barcelona serà la primera ciutat occidental que té un monument al cul. Una escultura que té alguna cosa de monument grec, que evoca el Mediterrani i la seva cultura hedonista”. Certament, l’escultura és força insòlita. La que més de tot el recorregut de la marató. I mira que n’hi ha.

Tampoc haurem vist que al mig del parc, molt a prop nostre també, es conserva una pedra que senyalava el límit dels municipis de Barcelona i Sant Martí de Provençals, aquest darrer annexionat l’any 1897. Hi ha unes lletres gravades en la pedra que poden causar estranyesa, una B i unes SM (inicials de Barcelona i Sant Martí) que indiquen clarament la seva funció. Sí veiem de lluny el petit monòlit, no el confonguem amb el rètol del km 36, que encara estarà lluny. 

Haurem travessat per Marina els carrers del Doctor Trueta, de Ramon Turró i de Llull i ens trobarem el carrer de Pujades on girarem a l’esquerra. Dos mansanes més enllà el carrer es converteix en Passeig, més ample, amb el Parc de la Ciutadella a l’esquerra. Un parc que ocupa els terrenys de la ciutadella que va fer construir Felip V després del 1714, ja ens podem imaginar perquè. Un parc, tot dit de passada, farcit d’història: on l’any 1888 s’hi va celebrar la primera Exposició Universal que es va fer a Barcelona; on hi va jugar el Barça i l’Espanyol a les primeries del segle passat; on s’hi feien curses els anys vint; on hi acabava la marató algun any dels vuitanta... També un espai que alberga el Zoo de la ciutat i el Parlament de Catalunya. Una curiositat a propòsit; el Parlament, que va ser-ho a partir del 1932, va ser un museu d’art durant el franquisme, i el Saló de Sessions va ser clausurat per a que ningú hi entrés, no fos cas.

Avançant pel Passeig (que és pla i no fa pujada; disculpeu l’acudit dolent) arribarem al començament d’un altre passeig, el de Lluis Companys, que haurem d’enfilar-lo en arribar al bell mig, on ens esperarà l’indicador del Km 36.

Km 36 al 37

Dues passes més del Passeig de Pujades mentre veiem l’esplèndid edifici del Castell dels tres Dragons de Domènech i Montaner que hi ha al final d’aquest passeig, a l’esquerra. Un restaurant que fou per a les celebracions de l’Exposició Universal de 1888, convertit més tard en el Museu de Zoologia. No hi arribarem perquè girarem per pujar pel mig del Passeig de Lluís Companys i anar a passar per sota de l’Arc de Triomf, la porta monumental que donava accés al recinte de l’exposició.

Abans de creuar l’Arc de Triomf, i al començar el Passeig de Lluís Companys, haurem vist un monòlit dedicat a Rius i Taulet, l’alcalde de Barcelona que va promoure l’exposició del 1887 de la qual hi ha tants vestigis en aquest indret. Més amunt, a la dreta, el monumental Palau de Justíciaedificat l’any 1887, tot i modernista no gaire bonic per fora però interessant per dins, amb murals del pintor Josep Maria Sert. I també ens haurem trobat en el passeig alguns fanals vuitcentistes, de certa semblança amb les del Passeig de Gràcia i l’Avinguda Gaudí, parterres de gespa i palmeres a dojo.

Arribada de la cursa Jean Bouin. Any 1928
Passarem per sota de l’Arc de Triomfcom a triomfadors que som – disculpeu l’arrogància – perquè pel sol fet de posar-nos un dorsal per intentar fer una marató ho som. I el creuarem tot rememorant que aquest mateix Arcera fa uns anys la línia d’arribada de la cursa Jean Bouin, el final d’un recorregut que s’iniciava a Esplugues
 
I a propòsit de l'Arc de Triomf, i a propòsit també de què avui estem passant per llocs de tanta bellesa arquitectònica, un apunt curiós: segons diuen els entesos, l’arquitectura es relaciona sovint amb l’erotisme. Hi ha llibres i documents que en parlen: un article de L’informatiu del Col•legi d’Aparelladors, fa esment al que va dir una historiadora d’art al respecte, amb motiu de l’Exposició Eròtica Architectonica de Terrassa: “(...) estic convençuda de què Eros està sempre amagat a la psique de l’arquitecte”. No és d’estranyar, doncs, que hi hagi obres com les que hem vist fins ara durant el recorregut, La dona i l’ocell, o La Torre Agbar, relacionats amb el gènere masculí, i l’Arc de Triomf amb el femení. Insisteixo, ho diuen els entesos.

Un cop passat l’Arc del Triomf farem un petit tros del Passeig de Sant Joan fins la Ronda de Sant Pere. Girarem a l’esquerra, just a la cantonada, on hi ha un petit monument a Lluís Companys, el president de la Generalitat afusellat pel franquisme. El componen un medalló amb el seu rostre i el d’una noia que duu un mocador a la mà. La historia que va inspirar a l’escultor Francisco López Hernández per realitzar l’obra és bonica: degut als fets d'octubre de 1934 (una revolta de Catalunya i Astúries contra un govern de dretes), Companys va ser empresonat. Una adolescent, de nom Conxita Julià, li va escriure un poema, “Al meu aire”, que el president li va agrair per carta. Quan Companys va ser alliberat i va poder tornar a Barcelona, la noia es va presentar davant seu, es va identificar i li va demanar un record. En Companys li va donar el mocador que sempre duia a la butxaca de l’americana dient-li “Guarda’l i estima’l sempre…i estima Catalunya”. Convertida en poetessa, Conxita Julià, una senyora septuagenària, va assistir a l’acte d’inauguració del monument l’any 1997.

Tot just començar la Ronda de Sant Pere, a l’esquerra, hi ha una de les botigues gairebé centenàries de Barcelona, la Ferreteria Rafols. Es va inaugurar l’any 1919, i és un establiment familiar. Tenen de tot el què fa falta en una casa, com resen els seus espectaculars rètols de ferro forjat que no ens costarà gens de veure: "Drogueria, utensilios domésticos, tornillería, herramientas y cerrajería”.

Passarem el carrer Bailen, i tot seguit veurem el monument a Rafael Casanova a la nostra dreta. En passar, segur que recordarem la lluita que aquest conseller en cap -un dels darrers consellers del Consell de Cent, la institució que com tantes més va ser abolida el 1714- va mantenir fa tres segles, i qui sap si recordar l’epopeia no ens donarà també forces per acabar de fer els quilòmetres que ens quedaran per arribar a la meta.

I en creuar per la ronda el carrer de Bruc, un nom que recorda un indret d’una altra epopeia, hi veurem un indicador d’aquells que fa goig veure, el del Km 37.

Km 37 al 38

Més endavant creurem la Plaça Urquinaona, on alguns no podrem deixar de girar el cap a la dreta per donar un cop d’ull a l’edifici del mateix nom de la plaça, aquell que només té vint pisos, però que anàvem de petits a veure’l perquè era “el gratacels més alt de la ciutat”.

I també, al passar per la plaça, molts de nosaltres rememorarem que a quatre passes, a l’esquerra, hi havia l’entitat Marathon Catalunya del carrer Jonqueres, una autèntica institució en els seus inicis i durant molts anys per als aficionats a córrer. La va fundar en Ramon Oliu, un químic que va portar d’Estats Units la moda de córrer maratons i curses populars en contrast a la forma de practicar l’atletisme en aquella època, restringida a fer-se únicament en els estadis. Ell va ser qui va organitzar la primera marató popular que es va fer a Catalunya i a tot l’Estat , l’any 1.978 a Palafrugell. Ell va ser qui va encomanar la seva passió a molta gent, i l’any 1.980, la prova ja es va celebrar per primera vegada a Barcelona.

"L'essència del córrer". Llibre de Ramon Oliu
En els anys vuitanta era freqüent trobar-se amb molts malalts del córrer en aquest local del carrer Jonqueres que ara recordem, i fer-la petar sobre la bogeria comú -no hi havia internet - mentre esperaves torn per inscriure’t en alguna de les entranyables poques curses que llavors hi havia a casa nostra, i a les quals l’hi donava suport l’associació. Els que avui estem corrent - els que vam tenir la sort de conèixe’l i els que corren sense haver-lo conegut- estem, d’alguna manera, rendint un homenatge a la figura de l'Oliu, desaparegut fa cinc anys. Es farà especialment viu el record al passar a tocar del lloc on va crear ell una entitat que - presidida més tard cronològicament per en Raimon Vancells, Adolf Torruella, Domingo Catalán i Rafael Salinas - va ser el bressol del moviment popular que tant ha arrelat en el món del córrer. En passar tan a prop d’on va germinar, et recordarem, Ramon Oliu, i t’ho agrairem.


I tot seguit, passat Urquinaona, arribarem per la Ronda de Sant Pere la Plaça de Catalunya. Un cop a la Plaça baixarem per davant d’El Corte Inglés a buscar el Portal de l’Àngel. Al fer-ho, acostumats com estem a veure-hi tants autobusos, tants cotxes, tants vianants per metre quadrat, tanta aglomeració en definitiva, ens sorprendrà que aquest matí d’avui, feliçment, no sigui així. Els que estaran a la Plaça Catalunya hi seran per aplaudir-nos, i per tot plegat, serà especialment atractiu córrer per l’indret.

Al començament de l’Avinguda del Portal de l’Àngel no ens estarem de veure la temperatura que tenim – tan de bo sigui baixa – en el termòmetre gegant de Can Cottet, la botiga d’òptica que, inaugurada l’any 1902, és la més antiga de Barcelona. El termòmetre té una alçada de cinc pisos i s’ha convertit en un reconegut símbol ciutadà des què és va instal•lar fa més de cinquanta anys.

El circuit d’aquesta marató és certament molt il•lustratiu del que és la nostra ciutat. Si fins ara hem passat – quina joia fer-ho corrent una vegada a l’any almenys - per zones modernes... noucentistes... ex-industrials... avantguardistes..., ara ens endinsarem, ni més ni menys, en la Barcelona medieval, i fins i tot, per la romana de fa dos mil anys.

El Portal de l’Àngel fou una de les portes d'entrada i sortida de la ciutat emmurallada, per la qual, pujant pel camí que avui és el Passeig de Gràcia s’anava directament al poble de Gràcia. Ara, l’avinguda és un pas sense tràfic, restringit a vianants i amb botigues d’allò més chic, i alguns edificis que fan recordar l’esplendor que va tenir en una època. Per exemple, el de Can Jorba –ara d'El Corte Inglés - a la dreta de la nostra baixada, on per anys que passin hom recordarà que, a primers de gener, anàvem a lliurar la carta als reis gairebé tots els nens i nenes de Barcelona. I on, inevitablement, el ros ens preguntava si ens havíem portat bé, i, invariablement, li mentíem, temorosos de quedar-nos sense l’excalèxtric o sense la nina que parlava.

Al cap de vall del Portal de l’Àngel agafarem el curt carrer dels Arcs, i en arribar a la Plaça Nova ens trobarem l’edifici del Col•legi d’Arquitectes a l’esquerra, amb els plafons de Picassó a la façana; en front, la que era la porta de la sortida de la ciutat en l’època medieval i que ara és on comença el carrer del Bisbe; i a la dreta, no cal mirar perquè és d’un barroc auster i sense cap atractiu, el Palau Episcopal.

Girarem a l’esquerra per agafar l’Avinguda de la Catedral i passarem davant de l’Hotel Colon, l’origen del qual conté una curiosa anècdota: sembla ser que pels anys quaranta, acabada la guerra, va venir un italià adinerat a Barcelona per visitar la catedral, i en no trobar habitació en cap hotel a prop, el magnat va decidir construir-ne un just davant de l’església. L’hotel presumeix d’haver estat allotjament d’escriptors com Ernest Hemingway o Tennesse Williams, i d’artistes del cinema com Vittorio Gassman o Sofia Loren, i durant més de deu anys, residència diària del pintor Joan Miró.

Seguirem per l’Avinguda de la Catedral, un espai al qual tots li diem sempre "Plaça", per cert, i passarem per davant de La Catedral. La construcció que veiem es va iniciar l’any 1298 sobre uns terrenys on havia existit la primitiva catedral, les dades conegudes de la qual es remunten a l’any 343, es a dir fa disset segles, que ja són segles. La façana és l’obra més recent, de finals del segle XIX concretament.


Campanes Eulàlia i Honorata
En passar per l’indret ens trobarem el senyal del Km 38. I una curiositat: la catedral de Barcelona té 13 campanes. Totes tenen un nom, la majoria un nom de dona: l’Eulàlia, la Honorata, la Tomasa, la Mercè, la Prima, la Dominica, la Tecla, la Nona, la Oleguera, la Vedada, l’Esquella alta, l’Esquella baixa i la Cristina. Totes i cada una tenen la seva història.

El nom els hi posava el bisbe o un delegat seu; no sé si ara també ho fan: una d’elles, la Cristina, és la més nova i se li va posar aquest nom perquè la infanta es va casar a la catedral. N’hi havia una el segle XVl, de nom la Severa, coneguda com “El seny del Lladre”, i es tocava cap el vespre per indicar que era “l’hora de prendre les mesures adients”.

Les que tenen més llegenda són l’Eulàlia, la més gran, de 3 tones de pes, que és la que toca les hores, i la Honorata, la dels quarts. La primera va ser batejada per Alfonso XII amb aquest nom, en record de la santa; la segona substitueix a una que va retirar Felip V com a càstig perquè repicava en tots els motins que hi havia a Barcelona.

Km 38 al 39

A l’apropar-nos a la Via Laietana pel pla de davant de la catedral, podrem veure la colorista teulada del reconstruït Mercat de Santa Caterina a la dreta, al lluny, obra de l’arquitecte Miralles. Al trobar la Via Laietana girarem a la dreta i la baixarem. No cal dir que si no fos perquè portem al damunt 38 quilòmetres, la Via Laietana la baixaríem escopetejats. És un carrer que convida a fer-ho. Com que no serà així, farem bé, en passar, de mirar a la dreta per admirar les muralles i la part del darrere del Palau Reial al creuar la plaça de Ramon Berenguer.

Passarem per la part de darrere del Palau del Rei, una meravella més del recorregut i un regal per a la vista -si no hi ha cap autocar aparcat que faci la pasqua- amb en Ramon Berenguer III el Gran saludant-nos des de dalt del seu cavall. L’estàtua, realitzada per Josep Llimona l’any 1920, va estar, per cert, acompanyada de la polèmica quan l’escultor Frederic Marès, trenta anys després, l’hi va afegir al cavall una cua diferent de la que tenia l'original, molt més llarga, no s'ha sabut mai el per què.

A poc arribarem a la Plaça de l’Àngel, que es diu així perquè en aquest punt, i segons la llegenda, un àngel va aturar el martiri a què estava sotmesa la petita Eulàlia al segle I (la van llençar rodolant dins una bota plena de vidres pel carrer actualment anomenat Baixada de Santa Eulàlia), més tard santa i patrona de la ciutat, en competència segles després amb la Mercè.


La Via Laietana en construcció

El nom de Via Laietana prové del poble ibèric preromà dels laietans, que vivien en el territori que envolta la ciutat. Va ser projectada per Cerdà com una via de comunicació entre l’Eixample i el port. També va ser pensada per facilitar les càrregues policials per tal de controlar els aldarulls que es formaven a la ciutat antiga. El traçat de la via passa pel mig del que fins a les primeries del segle passat era un bigarrat conjunt de carrers estrets i antics edificis, que van ser enderrocats per a que pogués esponjar-se la ciutat. Es va aprofitar el moment per fer un túnel subterrani per a que passes el metro; és varen destruir més de dos mil cases i alguns palauets –no cal fer esment de les protestes- però les obres van permetre, a més a més dels avantatges per al tràfic, donar visibilitat a les muralles romanes i els edificis gòtics que rodegen la Plaça del Rei. Un regal per a la vista.

La Via Laietana no té cap arbre. Diuen que va ser dissenyada amb l’estil de l’Escola de Chicago, i certament, té una retirada amb el que sabem de les ciutats nord americanes per les pel•lícules. Potser per això, no sembla un lloc que hagi estat mai gaire habitat per veïns. El carrer, des del primer moment, va estar ocupat per despatxos i seus de grans empreses. No és un lloc per passejar-hi. Malgrat tot, la Via Laietana és sovint un marc per fer-hi pel•lícules. Des de Apartado de Correos 1001, una de policíaca dels anys cinquanta que va tenir un enorme èxit, fins a Vicky Cristina Barcelona, on Woody Allen va rodar una seqüència amb un correfoc. També si van filmar escenes de Darkness, una de terror, que va provocar més d'una sorpresa als vianants desprevinguts en simular el director un accident d'automòbil. I de la pel•licula Mar adentro de l'Amenabar, on l’edifici de Correus que hi ha al final del carrer simulava el jutjat que va negar al tetraplègic Sampedro el dret a posar fi a la seva vida.

També parlant de cine, cal dir que a la Via Laietana hi havia dos sales fins fa uns anys. Una a dalt de tot, el Palacio del Cinema, i l’altre per on estarem passant ara, el Cine Princesa, un local que després de tancar va servir d'allotjament per a un grup d’okupes durant uns anys, fins que els van treure a fora el 1996 amb una acció molt criticada per la contundència amb que ho va fer la policia.

Arribarem al cap de vall de la Via Laietana, on hi ha l’edifici de Correus a la dreta i la plaça d’Antonio Lopez a l'esquerra. Com a curiositat, al costat de l’edifici hi havia fa anys una sortida de metro, ara tancada amb una reixa al terra. Era l’estació de Correus de la línia 3, i es va tancar el 1972 -potser després d’obrir la de la Barceloneta- convertint-se amb una estació sense ús. Si algú va a poc a poc -i no vol fer marca- es pot apropar a la reixa; no hi veurà res, però copsarà el misteri que envolta aquesta estació oblidada (estació “fantasma” en diuen alguns).
 
Passat Correus girarem a la dreta per enfilar el Passeig de Colom i poc després del gir hi veurem el senyal dl Km 39.
 
Km 39 al 40
 
A l’esquerra del Passeig de Colom per on estem hi ha el Moll de Bosch i Alsina. Una curiositat: se li va posar oficialment aquest nom perquè correspon al d’un alcalde de Barcelona de les primeries del segle passat que va impulsar l’ampliació del port, però se li va dir, i se li diu popularment “Moll de la fusta” per les connotacions del seu nom, “Bosc” i “Alsina” amb la fusta. Al costat dret tindrem l’edifici de la Capitania, i una mica més enllà la Plaça del Duc de Medinaceli, una antiga plaça on hi va haver un convent de franciscans, el de Sant Francesc, construït el segle XIII, que servia per a que els reis de la corona d’Aragó que venien per primera vegada a Barcelona juressin públicament les constitucions. Més recentment –no cal dir-ho- l’Almodovar hi va filmar escenes per a la seva pel•lícula “Todo sobre mi madre”. També, a la plaça, hi ha un dels bars més antics de la ciutat, el Paulino, que diuen que té més de 150 anys i que només cuinen per als clients fixos; els passavolants ocasionals s’han de conformar amb un entrepà.

Passada la plaça arribarem tot seguit al Portal de la Pau on ens esperarà l’estàtua de Cristòfol Colom, la qual cosa vol dir que la marató s’acaba. Semblava que no s’acabaria mai, però s’està acabant. Ara, a falta de tres quilòmetres, el més difícil, per a mi, ja ha passat. Haurem de mantenir el ritme tant com puguem, haurem d’aixecar els genolls una mica, haurem de visualitzar la pancarta d’arribada, haurem de..., però ja gairebé la tenim coll avall.

A més a més, tot i que estarem una mica tocats, no ens confondrem; sabrem que l’estàtua de Colom ens diu que hem d’anar cap a la dreta. Li farem cas al senyor Colom. Anirem cap a la dreta, on ens dirigeix ell amb el seu dit demig metre, per passar pel Passeig de Josep Carner per davant de l’extraordinari edifici de Les Drassanes, el lloc on feien els vaixells a l’Edat Mitjana, la més gran i més completa drassana medieval que es conserva avui al món, i una de les millors mostres de l’arquitectura gòtica civil dels Països Catalans.

Porta de Santa Madrona al Paral·lel
I a l’arribar a la Plaça de les Drassanes, una gran rotonda bastant lletja, on hi ha una mena de turó de pedres negres al mig (fa anys, quan es va inaugurar, volia semblar un volcà perquè hi emergia vapor d’aigua) girarem per agafar el Paral•lel. El Paral•lel és un carrer on a les primeries del segle passat, abans de la guerra, la disbauxa, segons diuen, estava assegurada a tota hora. Ara no. I avui, just en aquest moment, de disbauxa gens ni mica. I ja ens va bé: concentració i res més que concentració és el que necessitem.

Tot i estar concentrats, no deixarem d'admirar el tros de Muralla i la Porta de Santa Madrona que tindrem a la dreta. Valdrà la pena donar-hi un cop d'ull tot passant per davant: aquesta era una de les tres portes de la Barcelona medieval i l'única que s'ha conservat després de l'enderroc de les muralles en el segle XIX per fer l'Eixample.

Una mica més endavant, quan haurem passat el mur (el de la muralla, ja m'enteneu), veurem a l'altre costat les Tres Xemeneies, un altre dels elements que són testimoniatge del caràcter industrial que va tenir la ciutat en el passat. Les xemeneies formaven part de la central elèctrica La Canadenca que hi havia a començament del segle XX en aquest espai del Poble Sec, el barri a l’esquerra d’on estem ara, que subministrava la llum a la ciutat. Ara hi ha un bonic parc, on els eskaters fan les seves acrobàcies al costat de fragments de l’antiga maquinària de la central, un vagó de tren, i una gran cadira de metall -o a mi em sembla que és una cadira-, que serà el primer que hi veurem.

I ja deia que això s’acabava, perquè, justament a l’alçada d’aquest parc de les Tres Xemenies, compte amb els esglais, trobarem l’indicador del Km 40.

Km 40 al 41

Avançant pel Paral•lel podrem copsar que, tot i que no com abans, ni molt menys, segueix sent un carrer on el món de la faràndula hi és força present gràcies als teatres que encara hi ha. Passant per davant de l’Apolo, per exemple, imaginarem que surten a animar-nos els artistes que hi treballen. Segur que ho farien si fos més tard perquè ara estaran dormint; o els del Victoria, una mica més enllà.  Qui sap, a més a més, si l’escultura de la Raquel Meller que hi ha damunt de la font que està entre els dos teatres de l’esquerra del nostre pas -una famosa cantant i actriu dels alegres vint, que porta un ram de violetes per recordar la que va ser la seva cançó més popular, "La Violetera", immortalitzada per Charles Chaplin a la pel•licula "Llums de la ciutat" – cobrarà vida al veure’ns i ens aplaudirà per ajudar-nos a fer la mica que ens queda per arribar a la meta. O qui sap si una mica més amunt es reencarnaran totes les vedettes que sortien a El Molino -el centenari music-hall que va estar tancat i ara ha re-obert- i també ens animaran.
 

Font de Raquel Meller
Paral•lel amunt –qui era el guapo que deia que no pujava!- anirem passant carrers del barri de Sant Antoni a la dreta, i del Poble Sec a l’esquerra, i potser recordarem les vegades que hem fet les curses que se celebren en aquests dos barris, la primera a l’hivern i la segona a l’estiu. I és que, no ens podem queixar, Barcelona és una ciutat on molt sovint -bé que ho saben els guàrdies urbans i els taxistes-, gairebé cada quinze dies n’hi ha una en un lloc o altre. Pel cap baix, 30 a l’any. Cap, però, com aquesta que estem acabant, la mare de totes les curses que es fan i es desfan. (Potser això últim m’ha sortit una mica cursi, però ho deixo).

La marató s’està acabant, i no tinc esma de seguir donant la tabarra amb les coses que ens trobem al nostre pas. No ens enganyem, no les veurà ningú, un servidor el que menys.





Diguem, tan sols que, passada la parada del metro de Poblesec haurem de dominar l'emoció perquè trobarem el senyal del km 41.


Km 41 al 42,195

Passat el 41, tot serà cosir i cantar. Seguirem pel Paral•lel en pujadeta, però tant s’hi val. Ni ho notarem. Ara, que molt aviat veurem les columnes de l’edifici de la Fira, que voldrà dir que estarem a punt d’acabar aquesta marató tan anhelada, tant s’hi val.

La mica de pujada tant s’hi val (pitjor era quan pujàvem fa anys fins a l’estadi de Montjuïc per acabar la marató, podríem dir). Continuarem pel Paral•lel i ens semblarà el carrer més bonic de tots els del circuit. Aviat veurem els amics incondicionals i els familiars que estaran esperant-nos, plorosos, amb desfermades emocions, ells i nosaltres, i deixarem el Paral•lel en trobar la Plaça Espanya.

A la plaça, que ens semblarà més bonica que a la sortida, hi veurem l’indicador del km 42; ara sí que s’ha acabat! I una miqueta més enllà, passades les Torres Venecianes, que creurem que estan aquí des de l’Exposició del 29 esperant-nos per acollir-nos, també emocionades, trepitjarem la línia d’arribada en ple èxtasi i aconseguirem la glòria.

                                                                    ------o------

Miquel Pucurull i Fontova

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada